L'avi Sebastià

Sempre el mateix. No hi solia haver cap canvi en el dia a dia d'en Sebastià.
Es despertava amb el cap enfonsat al coixí d'aquella habitació cedida pel bondadós Pare Roger, un jesuïta de la parròquia del barri. Esmorzava en el menjador comunitari per la qual cosa tenia que fer una caminata d'uns 20 minuts en els que la gent de la ciutat no el deixaven d'observar, i li recordaven amb les seves gèlides mirades el que ell havia tingut que abandonar i com de desgraciat es sentia).

En el menjador sempre el mateix, un tens silenci sols trencat pels ocasionals laments de fred dels altres comensals, que acompanyava al rutinari acte d'esfonsar la cullereta de plàstic en el bol de sopa de fideus o de verdura.

Acabat el pesat ritus, començava el dia de debò. Ocasionalment, el centre social proposava activitats per a fer amb ell i els altres, però normalment estaven més ocupats intentant que els fills que els pares no volien per casa s'ho passesin bè sense tocar un estri electrònic.
Obviament aquell dia tampoc hi havia activitat en el centre, així que va dirigir-se cap al Carrer Major de la ciutat per a obtenir alguns cèntims que la gent amb escrúpols que no es creuen millors que ell, li deixaven a la llauna oxidada que fa uns mesos contenia tomata fregida.

Cada dia seguint aquesta rutina que el tenia tant absorbit que ja ni s'enrecordava que feia mig any enrera vivia a casa de la seva filla i la seva neta. I que va ser la seva mateixa filla qui un dia, al tornar ell de les seves usuals partides de cartes al bar, va canviar el pany de la porta i li va deixar les maletes al replà.

Però aquell dia va ser diferent, quan tornava al centre per a buscar el dinar, va passar el que feia sis mesos que somiava cada nit que passés.
Caminava capcot, amb les mans a la butxaca com protegint la ferralla que havia aconseguit aquell matí, quan, sense voler-ho, va desviar el seu rumb cap on havia estat casa seva sempre, just quan la seva petita neta, la Georgina sortia de casa amb una àura de llum que la seguia allí on anava.

Van mirar-se. Ell esperant el mateix despreci que li profesava la seva mare i que li obscuria el cor. Ella mirant la persona que s'havia parat davant seu. Un extrany amb molt de familiar.
I tot i les advertències de la seva mare, va donar-li la mà.

I sense saber-ho va donar una mica de la seva brillantor al cor de l'avi.