Marxar. No amb la cua entre les cames. No per algun fracàs personal o profesional. Sino aprofitant qualsevol excusa per desconectar dels problemes de la vida real. Per tornar amb un ordre de prioritats canviat o totalment nou.
D'avui en una setmana marxaré 11 dies de convivència amb l'esplai al que he pertanyut sempre. Espero que allí tingui tanta feina que no m'enrecordi de tu, però que tingui el suficient temps per oblidar-te. Perquè ho comprenc perfectament: soc el company de classe al que demanar-li els deures. Una persona per a xarrar-hi de tant en quan.
Però jo no ho tinc tant clar. No es forma de declarar-se a ningú (o de no declarar-se,com és el cas, perquè només pretenc fer-te particep dels meus plans de present), però les teves últimes negatives a trobar-nos cara a cara, i que no em deixesis parlar amb tu per disculpar-me m'han fet pendre la decisió d'enviar-te aquesta carta. Segurament l'última.
La raò per la qual et vaig mentir és tant sols una: estic penjat de tu.
Sé el que pots pensar, què fa poc temps que ens coneixem, que jo no se res de tu i que tu no saps res de mi, i es comprensible. Però jo a mi m'encanta la part que conec de tu.
Entenc (i sense intentar demanar consol) que tu ara mateix no tinguis previst estar amb ningú, i menys amb un tipus de persona tant diferent al que sempre has estat, i és per això que et dic tot això, perquè mai he confiat en que hi pugui haver res entre tu i jo, en realitat, sempre he intentat negar el que sento, per només ser el què? Companys? Amics?
Només desitjo que, algun cop per fí, em puguis perdonar, perquè jo desitjo realment que això que em pasa per dintre acabi, i siguem capaços de rependre la relació que teniem abans...
T'estimo (tot i que, creu-me, no voldria).
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario