Loco, borracho perdido, tan enamorado de tí...

Destrossat. Borratxo. Per una mentida que mai hauria tingut que ser contada. En resum per una noia, com no podia ser d’altra manera.

Recolzat en, potser l’única paret que es tenia en peu de la casa, i sostenint una ampolla de whisky d’importació irlandesa.

Se l’havien portat de festa tot i les seves reticències inicials, s’havia emborratxat i l’havien portat a casa, pensant-se que es posaria a dormir.
Però allí va començar a recordar els milers de trucades sense resposta, els centenars de cartes retornades, i tot per una estúpida mentida que encara no sabia per que l’havia contada.

- N’estàs penjat de debò?. Li havien preguntat, mentre engolia el seu últim cubata. Aquesta pregunta li ressonava contínuament al cap mentre agafava la maça d’acampar i començava a destrossar la casa.

Recordava el primer cop que la va veure entrar per la porta, seguida d’aquell rastre de perfum que deixava arreu on anava, mentre enfonsava la maça en la televisió i els mobles que hi havia a la vora.

Pensava en la vegada que li va parlar, amb aquella veu tant melosa i seductora a la vegada que, quasi sense adonar-se’n, es trobava al lavabo esmicolant el bidet.

Es delia pensant amb tots els moments que havien passat un a la vora del altre (com companys, això si, perquè mai li va confiar el seu secret), quan, embeinant l’arma, feia destrosses a l’estudi.

I somiava en tots aquells moments que volia haver passat amb ella, però que uns segons de ràbia sense fonament, els hi havien pres.
I es maleïa una i altra vegada perquè no li havia dit la veritat quan tocava.
I s’enfonsava en un mar de llàgrimes perquè ella no li va dir res mai. Tot hauria resultat més fàcil si un dia hagués trucat i l’hagués enviat a la merda...

Sí, l’estimava de debò, tot i saber que ella a ell no.


L'autor, un animal avui penedit.

N. del A. Ja em perdonareu el titol (un fragment d'una cançò de Melendi), però trobava just que la meva font d'inspiració en aquest cas fos nombrada.