Aquesta potser no serà la meva millor actualització, si és que hi ha hagut alguna "millor actualització", o si algun cop arribarà a ser actualització, ja que no serveix de res si ningú se la llegeix. No obstant, serà la més sincera en tant que última.
Vaig començar a escriure aquí perquè de tant en quant em venien històries, contes si li vols dir així, a la ment i em venien de gust que els de més sapiguessin el que estava pensant.
Cert és que varies vegades he postejat coses sense relació aparent amb el que havia de ser el contingut original d'aquest bloc, però com tantes vegades he dit, aquesta bitàcora és meva i jo i només jo decideixo el que s'hi posa i quan.
No és que deixi de tenir coses per escriure, ja que crec que tothom té bones històries a la ment, sinó que darrerament no les sé expressar. De fet, no és cap misteri que els escrits d'aquest blog han patit, tot sovint, una devallada qualitativa important, i és que d'alguna manera em veia obligat a escriure regularment i sense temps per madurar les històries.
A part, amb el començament de la Universitat el temps que tinc per escriure va disminuint. No m'excusaré en això, perquè de temps lliure en tinc, però sóc totalment sincer quan dic que és un temps que vull destinar-me'l a mi i a coses que em venen més de gust en el moment.
També està el fet de que he anat perdent la confiança i la fe en la gent potencial que podia llegir aquest bloc, si més no, amb la gent que tenia a la vora. No em queixo en absolut de que aquesta gent s'hagi anat distanciant de mi o d'alguna manera, hagin fet perdre la meva fe en ells. Crec que era una cosa que havia de passar tard o d'hora i millor que hagi passat d'hora, així tothom fica les cartes sobre la taula i jo puc prendre decisions de quina carta vull i quina no.
Sento aquest símil amb els naips. El que vull dir és que agraeixo a la gent que m'ha futut la patada i que m'he l'hagi futut ara. Així puc saber de debó quina és la gent en què puc confiar i quina no.
La gent en que puc confiar ja ho saben, bé perquè hi he confiat sempre i tenen constància de que la meva confiança en ells està igual que sempre. O bé perquè jo he fet el pas de recuperar el contacte (un pas que, crec, a risc de semblar soberbi) que ja comporta en sí mateix un canvi en la meva manera de pensar o en la meva manera de veure la relació amb aquestes (de fet, aquesta, espero que estiguis llegint ara això) persones. Ja que no ha sigut una decisió presa a la valenta i que vull mantenir amb totes les seves conseqüències, tant possitives com negatives.
S'ha donat un canvi en la meva manera de veure la vida i de veure la meva relació amb certes persones i vull que quedi patent.
A part d'això, crec que si encara tinc algun lector, tinc l'obligació de donar una explicació sobre perquè fins ara no he plegat veles, o si més no, ho he fet oficial.
La raò és que no hi havia caigut ja que sempre he dubtat que em llegís algú més, a part de la gent que ja tinc al voltant. No obstant, si realment hi ha algú interessat per mi en l'altra banda de la pantalla, voldria dir-te que ho sento, que fins que un professor i exemple de conducta per mi no m'ho ha dit, no hi he caigut.
Res més. Crec que tot el que havia de dir, s'ha dit. Espero que tothom que s'hagi de donar per aludit s'hi hagi donat i que vegui realment les meves intencions a partir d'ara para con (a falta d'una traducció) aquestes persones.
Només et desitjo, estimat (així com improbable) lector o lectora, que tot et vagi molt bé en el dia de demà i en el dia d'avui, ja que és ara mateix quan has de començar a pensar en el que vindrà, perquè d'aquí cinc minuts serà massa tard.
I usaré, per despedir-me finalment, aquesta paraula tant usada des de temps immemorials, tant curta com efectiva i com esclaridora:
Adeu.
martes, 3 de febrero de 2009
miércoles, 10 de diciembre de 2008
Mama, sóc adoptat?
Aquest post està dedicat a una de les últimes reformes legals portades a terme a casa nostra, una de les que també està aixecant més revolada, tot i que realment tampoc hauria de perquè fer-ho. Sí, estic parlant de la reforma que obliga als pares adoptius a comunicar als fills que ho són abans dels 12 anys.
En principi hauria de ser una cosa lògica i moral dir-ho als fills que són adoptats, perquè, tal i com ho reconeix la Declaració Universal dels Drets Humans (que tot just avui cumpleix 60 anys), tothom té dret a saber dels seus origens; a part que dubto que algú pugui viure enganyant al que considera com a fill/a seu durant tota la vida. Per tant, tard o d'hora, ho haurien de dir, sigui als 18 anys com a bon argument de Hollywood o ja des de petits (òbviament, la terra d'origen del infant hi juga molt, ja que no "cola" que un nen originari de Guinea, sigui fill d'un rus...).
Aleshores, on està la polèmica?
La polèmica està en el fet de que cada cop més se'ns està obligant a fer coses que en principi hauria de quedar en el sí de la família i que cap senyor amb un xofer i un mercedes oficial ens hauria d'obligar a fer (diguis ensenyament cívic, religiós o d'aquestes matèries de nova entrada que estan "ensenyant" a l'escola), i això ens repateja.
Què passa, que no estàs lliure de dir-li al teu fill que és adoptat als 13 anys en comptes de fer-ho als 12? O que t'estaran espiant durant tota l'infància de l'infant per saber si li dius o no, i en el cas que no ho hagis fet, et vindrà a casa un home trajat alt i fort com un armari empotrat i et "dissuadirà" per fer-ho?
Ja sé, estic entrant en la demagògia, però a mi no em paguen per fer discursos, així que puc dir el que vulgui, no?
Quina serà la propera genialitat? Dir a quina edat hem d'obligar els nostres fills a deixar d'utilitzar xumet? O potser com hem de veure els partits de fútbol a casa nostra?
Vinga home! Potser ens estem passant una miqueteta, no?
Però només una miqueteta...
En principi hauria de ser una cosa lògica i moral dir-ho als fills que són adoptats, perquè, tal i com ho reconeix la Declaració Universal dels Drets Humans (que tot just avui cumpleix 60 anys), tothom té dret a saber dels seus origens; a part que dubto que algú pugui viure enganyant al que considera com a fill/a seu durant tota la vida. Per tant, tard o d'hora, ho haurien de dir, sigui als 18 anys com a bon argument de Hollywood o ja des de petits (òbviament, la terra d'origen del infant hi juga molt, ja que no "cola" que un nen originari de Guinea, sigui fill d'un rus...).
Aleshores, on està la polèmica?
La polèmica està en el fet de que cada cop més se'ns està obligant a fer coses que en principi hauria de quedar en el sí de la família i que cap senyor amb un xofer i un mercedes oficial ens hauria d'obligar a fer (diguis ensenyament cívic, religiós o d'aquestes matèries de nova entrada que estan "ensenyant" a l'escola), i això ens repateja.
Què passa, que no estàs lliure de dir-li al teu fill que és adoptat als 13 anys en comptes de fer-ho als 12? O que t'estaran espiant durant tota l'infància de l'infant per saber si li dius o no, i en el cas que no ho hagis fet, et vindrà a casa un home trajat alt i fort com un armari empotrat i et "dissuadirà" per fer-ho?
Ja sé, estic entrant en la demagògia, però a mi no em paguen per fer discursos, així que puc dir el que vulgui, no?
Quina serà la propera genialitat? Dir a quina edat hem d'obligar els nostres fills a deixar d'utilitzar xumet? O potser com hem de veure els partits de fútbol a casa nostra?
Vinga home! Potser ens estem passant una miqueteta, no?
Però només una miqueteta...
viernes, 5 de diciembre de 2008
Pesquises universitàries
El motiu d'escriure sobre les meves caminades (a falta d'una millor traducció per "andanzas") universitàries és doble.
El primer és per auto-felicitar-me perquè en el primer examen de carrera, he tret un 9, l'assignatura era història econòmica, pel que realment em sento bastant satisfet.
I el segon motiu, una mica més "controvertit" que la meva nota és l'imminent ocupació de la meva facultat pels membres del sindicat d'estudiants (A.K.A comunistes de les CUP). No és que vulguin ocupar la facultat de lletres perquè els hi caigui especialment malament la gent de lletres (que no ho sé del cert), o perquè sigui on més gent estarà movilitzada (aquesta segur que no, perquè som quatre gats), sinó perquè resulta que la facultat on menys gent hi ha és el Rectorat, el edifici més representatiu de la UdL.
Només quatre coses a puntualitzar respecte aquesta ocupació:
1. No es farà fins que la cafeteria que, fins ara estava en obres, s'ha ignaugurat (per cert, una cafeteria de puta mare que ens han deixat).
2. Em sembla perfecte que vulguin ocupar la universitat perquè vulguin fer amics o el que sigui (perquè protestar pel pla Bologna, francament, serà l'últim que faran allí dintre), però que a mi em els ocupats (o desocupats, perquè si en un dimarts i fins el temps que duri no tens res millor a fer que ocupar una universitat, noi, replantejat la teva vida) deixin fer classe, perquè per algo tinc dret a unes hores i a uns coneixements (que no entraré aquí en debat sobre si són o no són bons o suficients) i no trobo ni just ni ètic que no em deixin fer ús d'aquest dret.
3. Sembla ser que al diari diu que no s'impedirà el ritme normal de les classes, però m'he enterat també que el redactor que ha escrit la noticia és de les CUP (i ho sé de bona font)
4. Aquesta ja és particular de la meva carrera: a Història ja tenim el pla Bologna funcionant, i per molt que la gent ocupi, desocupi, manifesti, faci o desfaci, dubto molt que la retirin.
Res més per avui. Salut i Visca el Barça. (ai no!, això últim no)
El primer és per auto-felicitar-me perquè en el primer examen de carrera, he tret un 9, l'assignatura era història econòmica, pel que realment em sento bastant satisfet.
I el segon motiu, una mica més "controvertit" que la meva nota és l'imminent ocupació de la meva facultat pels membres del sindicat d'estudiants (A.K.A comunistes de les CUP). No és que vulguin ocupar la facultat de lletres perquè els hi caigui especialment malament la gent de lletres (que no ho sé del cert), o perquè sigui on més gent estarà movilitzada (aquesta segur que no, perquè som quatre gats), sinó perquè resulta que la facultat on menys gent hi ha és el Rectorat, el edifici més representatiu de la UdL.
Només quatre coses a puntualitzar respecte aquesta ocupació:
1. No es farà fins que la cafeteria que, fins ara estava en obres, s'ha ignaugurat (per cert, una cafeteria de puta mare que ens han deixat).
2. Em sembla perfecte que vulguin ocupar la universitat perquè vulguin fer amics o el que sigui (perquè protestar pel pla Bologna, francament, serà l'últim que faran allí dintre), però que a mi em els ocupats (o desocupats, perquè si en un dimarts i fins el temps que duri no tens res millor a fer que ocupar una universitat, noi, replantejat la teva vida) deixin fer classe, perquè per algo tinc dret a unes hores i a uns coneixements (que no entraré aquí en debat sobre si són o no són bons o suficients) i no trobo ni just ni ètic que no em deixin fer ús d'aquest dret.
3. Sembla ser que al diari diu que no s'impedirà el ritme normal de les classes, però m'he enterat també que el redactor que ha escrit la noticia és de les CUP (i ho sé de bona font)
4. Aquesta ja és particular de la meva carrera: a Història ja tenim el pla Bologna funcionant, i per molt que la gent ocupi, desocupi, manifesti, faci o desfaci, dubto molt que la retirin.
Res més per avui. Salut i Visca el Barça. (ai no!, això últim no)
lunes, 1 de diciembre de 2008
Un campo de batalla
"El fragor de la batalla le ensordecía los oídos. La sangre de sus enemigos y la suya propia le nublaba la vista. El campo rezumaba olor a sangre. Sus brazos se movian sólo por incercia. Sólo tenía clara una cosa: dar muerte o morir en el intento; y él no quería morir.
No le gustaba como iba la batalla. Perdían cada vez más hombres y su estrategia no daba frutos. Eran demasiados. Se imponía una acción que cambie el rumbo de los acontecimientos. Una acción tan debastadora como suicida: derrotar a su jefe.
Tenía que avanzar a escondidas, que no le vieran. Tenía que salir de ese prado que se estaba convirtiendo cada minuto que pasaba en un camposanto. Llegó al bosque arrastrándose a duras penas, pues la herida de la cabeza le hacía marearse y la de la pierna le impedía andar erguido, pero la determinación de acabar con el enemigo era más fuerte que cualquier dolor físico.
El sotobosque le abría nuevas heridas, pero no le importaba. Su finalidad era mayor que cualquier daño.
Finalmente llegaba a su objetivo: la tienda de mandos de su rival. Tenía que estar en ella. Se escurrió bajo la lona y allí lo tenía. Sólo. De espaldas a él.
Intentó ponerse de pie, pero la pierna le falló y cayó estrepitosamente al suelo. Su rival se giró. Empuño la espada. Se la puso delante de los ojos y fas eajñlkj sdae jkldsk
- Pare. Pare! T'has tornat a quedar dormint escribint! Em vas dir que em portaries a veure els animals!
No le gustaba como iba la batalla. Perdían cada vez más hombres y su estrategia no daba frutos. Eran demasiados. Se imponía una acción que cambie el rumbo de los acontecimientos. Una acción tan debastadora como suicida: derrotar a su jefe.
Tenía que avanzar a escondidas, que no le vieran. Tenía que salir de ese prado que se estaba convirtiendo cada minuto que pasaba en un camposanto. Llegó al bosque arrastrándose a duras penas, pues la herida de la cabeza le hacía marearse y la de la pierna le impedía andar erguido, pero la determinación de acabar con el enemigo era más fuerte que cualquier dolor físico.
El sotobosque le abría nuevas heridas, pero no le importaba. Su finalidad era mayor que cualquier daño.
Finalmente llegaba a su objetivo: la tienda de mandos de su rival. Tenía que estar en ella. Se escurrió bajo la lona y allí lo tenía. Sólo. De espaldas a él.
Intentó ponerse de pie, pero la pierna le falló y cayó estrepitosamente al suelo. Su rival se giró. Empuño la espada. Se la puso delante de los ojos y fas eajñlkj sdae jkldsk
- Pare. Pare! T'has tornat a quedar dormint escribint! Em vas dir que em portaries a veure els animals!
sábado, 22 de noviembre de 2008
007: Quant de sol!
Ahir nit vaig anar a veure l'última película de l'agent britànic més famós del món, l'admirat per molts i aburrit per tants altres, James Bond.
La película en sí crec que respon a les espectatives del que havia de ser en un començament: la continuació de Casino Royale, la venjança de James per la mort de l'única noia Bond que ha estimat en tota la saga, i com a tal, la película es centra més en que Bond pugui dormir tranquil per les nits esbrinant perquè Vesper el va trair i després va morir per ell, que en salvar la Terra d'una organització que pretén fer-se amb tots els aquífers d'Amèrica Central i del Sud, fins al punt que realment no es sap com acaba aquesta trama.
L'únic que importa a Bond és descobrir on para el nòvio "oficial" de Vesper per poder-se'l carregar, sense tenir en compte qui o perquè mata (tot i que al final respongui a M que mai ha oblidat la seva professió); i realment això és el que transmet la película: no poca acció i molt guió com a Casino (Royale, s'entén), sinó més acció, sense oblidar un guió que si bé no pren l'importància cabdal que tenia en l'anterior, acompanya molt bé el ritme, caòtic en alguns moments de persecucció, del film.
Bond, doncs, deixa de banda el tòpic d'agent perfecte de Sa Majestat, una mica esbojarrat, els seus martinis, els seus Aston Martins i la seva seducció (bé, aquesta última no del tot) per a esdevindre un Bond temperamental, que actúa en calent mogut per l'odi, el rencor i l'ànsia d'endur-se qui faci falta per davant per acomplir el seu objectiu, fins al punt que Roger Moore (un dels anterior James Bond) digués "jo era un seductor, ell un assassí".
Un altre detall que no pot escapar en la sinòpsis d'una película de Bond és la noia (Olga Kurilenko en aquesta ocasió). Una noia Bond que en aquesta película es podria definir com "una Bond noia" ja que aquesta també surt dels tòpics de noia encantadora, que es deixa seduir pel britànic (de fet, el rebutja) i que l'ajuda amb tot el que pot, perquè es sent irremeiablement atreta per ell; sinó que és una noia que també busca venjança i que fa reflexionar a Bond sobre el que fer quan es té aquesta venjança a punt de ser executada.
Realment, es podrien acabar aquí les películes de Bond, lamento dir-ho perquè sóc un fanàtic de la saga, però amb aquestes dues últimes películes crec que s'ha arribat al màxim del que es pot explotar a aquest agent, en el sentit de que qualsevol missió que se li encomanés ara seria bastant inverossímil i en què el tractament psicològic del personatge està en un moment que seguir-lo explotant (segurament perquè es recuperi de les ferides dels records i tot això) seria tornar als vells mites Bond.
Els més crítics dirien que en aquesta película hi ha algunes llacunes, bastantes incorreccions (com és el fet que en la ciutat austríaca on es representa l'òpera ni hi ha aeroport) i molts moments en que fins i tot els més fanàtics es queden "flipant" del que Bond pot fer (com conduir un avió comercial en ple desert i escapar de dos kazaas que el persegueixen), però tot això se li pot perdonar perquè ell és Bond...
James Bond!
P.D: M'he estat tants dies sense escriure perquè tenia problemes amb Internet i amb l'ordenador, que me l'he canviat.
La película en sí crec que respon a les espectatives del que havia de ser en un començament: la continuació de Casino Royale, la venjança de James per la mort de l'única noia Bond que ha estimat en tota la saga, i com a tal, la película es centra més en que Bond pugui dormir tranquil per les nits esbrinant perquè Vesper el va trair i després va morir per ell, que en salvar la Terra d'una organització que pretén fer-se amb tots els aquífers d'Amèrica Central i del Sud, fins al punt que realment no es sap com acaba aquesta trama.
L'únic que importa a Bond és descobrir on para el nòvio "oficial" de Vesper per poder-se'l carregar, sense tenir en compte qui o perquè mata (tot i que al final respongui a M que mai ha oblidat la seva professió); i realment això és el que transmet la película: no poca acció i molt guió com a Casino (Royale, s'entén), sinó més acció, sense oblidar un guió que si bé no pren l'importància cabdal que tenia en l'anterior, acompanya molt bé el ritme, caòtic en alguns moments de persecucció, del film.
Bond, doncs, deixa de banda el tòpic d'agent perfecte de Sa Majestat, una mica esbojarrat, els seus martinis, els seus Aston Martins i la seva seducció (bé, aquesta última no del tot) per a esdevindre un Bond temperamental, que actúa en calent mogut per l'odi, el rencor i l'ànsia d'endur-se qui faci falta per davant per acomplir el seu objectiu, fins al punt que Roger Moore (un dels anterior James Bond) digués "jo era un seductor, ell un assassí".
Un altre detall que no pot escapar en la sinòpsis d'una película de Bond és la noia (Olga Kurilenko en aquesta ocasió). Una noia Bond que en aquesta película es podria definir com "una Bond noia" ja que aquesta també surt dels tòpics de noia encantadora, que es deixa seduir pel britànic (de fet, el rebutja) i que l'ajuda amb tot el que pot, perquè es sent irremeiablement atreta per ell; sinó que és una noia que també busca venjança i que fa reflexionar a Bond sobre el que fer quan es té aquesta venjança a punt de ser executada.
Realment, es podrien acabar aquí les películes de Bond, lamento dir-ho perquè sóc un fanàtic de la saga, però amb aquestes dues últimes películes crec que s'ha arribat al màxim del que es pot explotar a aquest agent, en el sentit de que qualsevol missió que se li encomanés ara seria bastant inverossímil i en què el tractament psicològic del personatge està en un moment que seguir-lo explotant (segurament perquè es recuperi de les ferides dels records i tot això) seria tornar als vells mites Bond.
Els més crítics dirien que en aquesta película hi ha algunes llacunes, bastantes incorreccions (com és el fet que en la ciutat austríaca on es representa l'òpera ni hi ha aeroport) i molts moments en que fins i tot els més fanàtics es queden "flipant" del que Bond pot fer (com conduir un avió comercial en ple desert i escapar de dos kazaas que el persegueixen), però tot això se li pot perdonar perquè ell és Bond...
James Bond!
P.D: M'he estat tants dies sense escriure perquè tenia problemes amb Internet i amb l'ordenador, que me l'he canviat.
miércoles, 5 de noviembre de 2008
Blancs i negres
- Escac!
No havia previst aquesta situació. Pensava que tenia la partida controlada i que podia atacar per una altra banda, però el seu contrincant feia estona que estava movent aquella peça d'una forma força extranya.
Era un escac, se'n podia lliurar fàcilment protegint el rei i la cosa no aniria a majors, de fet en dues jugades, podia fer-li escac ell.
Semblava una decisió fàcil a priori: guarir el rei i moure les peces per fer-li ell escac, però al moure aquestes peces, si el contrari en movia una de clau, li podia fer un escac mat segur.
No havia previst aquella situació. Pensava que tenia la partida controlada... com la seva vida. Semblava una decisió fàcil a un primer cop d'ull, però amb una mica de mala sort el contrari el guanyaria... Mala sort o destresa del contrincant? Tant era. El resultat no canviava.
La partida en si no era especialment important, ni suposava cap títol, però el fet que pogués guanyar, o si més no, plantar cara quedava diluït pel fet de que podia perdre i fos humiliat.
Gratant-se la barbeta va prendre una decisió.
Va apagar la cigarreta que havia encés uns minuts enrera. Va baixar la mà fins acariciar la figura del seu rei i, amb un brusc gest, va tombar-lo.
No havia previst aquesta situació. Pensava que tenia la partida controlada i que podia atacar per una altra banda, però el seu contrincant feia estona que estava movent aquella peça d'una forma força extranya.
Era un escac, se'n podia lliurar fàcilment protegint el rei i la cosa no aniria a majors, de fet en dues jugades, podia fer-li escac ell.
Semblava una decisió fàcil a priori: guarir el rei i moure les peces per fer-li ell escac, però al moure aquestes peces, si el contrari en movia una de clau, li podia fer un escac mat segur.
No havia previst aquella situació. Pensava que tenia la partida controlada... com la seva vida. Semblava una decisió fàcil a un primer cop d'ull, però amb una mica de mala sort el contrari el guanyaria... Mala sort o destresa del contrincant? Tant era. El resultat no canviava.
La partida en si no era especialment important, ni suposava cap títol, però el fet que pogués guanyar, o si més no, plantar cara quedava diluït pel fet de que podia perdre i fos humiliat.
Gratant-se la barbeta va prendre una decisió.
Va apagar la cigarreta que havia encés uns minuts enrera. Va baixar la mà fins acariciar la figura del seu rei i, amb un brusc gest, va tombar-lo.
miércoles, 29 de octubre de 2008
Suscribirse a:
Entradas (Atom)