Camins que ara s'esvaeixen

Aquesta potser no serà la meva millor actualització, si és que hi ha hagut alguna "millor actualització", o si algun cop arribarà a ser actualització, ja que no serveix de res si ningú se la llegeix. No obstant, serà la més sincera en tant que última.

Vaig començar a escriure aquí perquè de tant en quant em venien històries, contes si li vols dir així, a la ment i em venien de gust que els de més sapiguessin el que estava pensant.
Cert és que varies vegades he postejat coses sense relació aparent amb el que havia de ser el contingut original d'aquest bloc, però com tantes vegades he dit, aquesta bitàcora és meva i jo i només jo decideixo el que s'hi posa i quan.

No és que deixi de tenir coses per escriure, ja que crec que tothom té bones històries a la ment, sinó que darrerament no les sé expressar. De fet, no és cap misteri que els escrits d'aquest blog han patit, tot sovint, una devallada qualitativa important, i és que d'alguna manera em veia obligat a escriure regularment i sense temps per madurar les històries.

A part, amb el començament de la Universitat el temps que tinc per escriure va disminuint. No m'excusaré en això, perquè de temps lliure en tinc, però sóc totalment sincer quan dic que és un temps que vull destinar-me'l a mi i a coses que em venen més de gust en el moment.

També està el fet de que he anat perdent la confiança i la fe en la gent potencial que podia llegir aquest bloc, si més no, amb la gent que tenia a la vora. No em queixo en absolut de que aquesta gent s'hagi anat distanciant de mi o d'alguna manera, hagin fet perdre la meva fe en ells. Crec que era una cosa que havia de passar tard o d'hora i millor que hagi passat d'hora, així tothom fica les cartes sobre la taula i jo puc prendre decisions de quina carta vull i quina no.

Sento aquest símil amb els naips. El que vull dir és que agraeixo a la gent que m'ha futut la patada i que m'he l'hagi futut ara. Així puc saber de debó quina és la gent en què puc confiar i quina no.
La gent en que puc confiar ja ho saben, bé perquè hi he confiat sempre i tenen constància de que la meva confiança en ells està igual que sempre. O bé perquè jo he fet el pas de recuperar el contacte (un pas que, crec, a risc de semblar soberbi) que ja comporta en sí mateix un canvi en la meva manera de pensar o en la meva manera de veure la relació amb aquestes (de fet, aquesta, espero que estiguis llegint ara això) persones. Ja que no ha sigut una decisió presa a la valenta i que vull mantenir amb totes les seves conseqüències, tant possitives com negatives.
S'ha donat un canvi en la meva manera de veure la vida i de veure la meva relació amb certes persones i vull que quedi patent.

A part d'això, crec que si encara tinc algun lector, tinc l'obligació de donar una explicació sobre perquè fins ara no he plegat veles, o si més no, ho he fet oficial.
La raò és que no hi havia caigut ja que sempre he dubtat que em llegís algú més, a part de la gent que ja tinc al voltant. No obstant, si realment hi ha algú interessat per mi en l'altra banda de la pantalla, voldria dir-te que ho sento, que fins que un professor i exemple de conducta per mi no m'ho ha dit, no hi he caigut.

Res més. Crec que tot el que havia de dir, s'ha dit. Espero que tothom que s'hagi de donar per aludit s'hi hagi donat i que vegui realment les meves intencions a partir d'ara para con (a falta d'una traducció) aquestes persones.

Només et desitjo, estimat (així com improbable) lector o lectora, que tot et vagi molt bé en el dia de demà i en el dia d'avui, ja que és ara mateix quan has de començar a pensar en el que vindrà, perquè d'aquí cinc minuts serà massa tard.

I usaré, per despedir-me finalment, aquesta paraula tant usada des de temps immemorials, tant curta com efectiva i com esclaridora:

Adeu.