Com cada matí el corneta dóna l'ordre d'aixecar-se. Els integrants de la companyia s'alcen com un ressort, disposats a rependre una rutina que s'està repetint els darrers 8 mesos, tot i que sembla que el riu del temps no flueixi per aquella terra.
Tota la barraca està deserta, però hi ha un llit que encara resta ocupat: un soldat no ha volgut sortir a formar.
No, no vol sortir a construir una casa que demà tornarà a caure, no vol sortir del llit per guarir algú que el foc creuat matarà.
El seu treball és inútil. Faci el que faci sempre serà com aquella formiga que intenta trencar una branca. Qué més li dóna sortir a fora a esquivar bales i bombes? Quin sentit té intentar canviar un món podrit i corromput?
Potser farà més quedant-se al llit i pregant, sense donar cap motiu per ser mort o mutilat. Sortir és la mort...
Buscant un refugi innexistent, aquest soldat es cobreix amb la manta, aliè a l'obús que, inevitablement, impactarà sobre el sostre que l'aïlla dels mals del món.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario