miércoles, 23 de abril de 2008

Dues dècades

Un ennuvolat 23 d’abril vam tombar la cantonada i ens vam submergir, quasi sense voler-ho, en un torrent de sensacions tan curioses com agradables. El vermell de les grans roses que restaven inerts en els cabassos de les venedores ambulants harmonitzava els grocs i els verds de les parades de flors, i l’olor de cada ram es confonia amb la dels altres, tot creant una fragància que impregnava la roba de qualsevol que s’hi apropés.

Els crits de la gent, oferint les flors als vianants, es barrejaven amb la remor del mar, ondulat per una suau brisa, tot i acompanyant aquesta peculiar orquestra, sonaven els alegres cants de les gavines que sobrevolaven la mar en busca d’algun peix que endur-se al pap.

La mateixa brisa que acaronava la superfície del mar, era la que em feia voleiar els cabells i que me’ls esbullava davant la minsa protecció que oferia el meu barret, aquell que em vas regalar el nostre darrer aniversari.

Mentre anàvem passejant entre les parades, tu m’emplenaves els braços de vistoses flors i em feies riure quan trobaves algun defecte inexistent en la disfressa que els mims duien posada.

Ens vam asseure en aquella terrasseta tan petita que tu odiaves, però que vas permetre que hi anéssim perquè <<És el teu dia>>. El cambrer mirava amb un somriure als llavis les flors que hi havia en una cadira al cantó de la nostra taula, i es va oferir molt amablement a portar-nos un gerro amb una mica d’aigua.

Vam demanar el de sempre i vam xerrar durant molta estona, potser dues o tres hores mentre em fregaves tendrament el palmell de la mà amb els teus dits i jo m’abrigava amb la teva jaqueta nova perquè el dia havia començat a declinar i la brisa havia esdevingut un vent considerable.

Finalment vam aixecar-nos de la paradeta i em vaig començar a encaminar cap a casa, però tu ho havies pensat tot, era el meu dia i el sopar ja estava fet. Una reserva al meu restaurant preferit era la millor forma d’acabar aquell dia...


Avui, dues dècades exactes més tard, he tornat a doblegar la mateixa cantonada i un torrent de sentiments oblidats em tornaren a inundar el pensament. Els olors, els colors florien de nou en el meu record, tot evocant-me les imatges d’un passat tant llunyà com agradable.

La suau brisa que feia voleiar les lones dels tendals i havia fet bressolar, anys enrere, la teva jaqueta de lli sobre les meves espatlles, seguia present, com si volgués que recordés aquell dia, el millor que la meva vida.

Les venedores de flors, ara ja sense cridar, seguien omplint el carrer amb les seves roses, i la gent anava perduda per aconseguir comprar, ni que fos una sola rosa. Tu me n’omplires les mans.

Tot resulta igual que aquell dia. Els mims encara hi són, els hauries de veure! Com sempre impol·luts en el seu vestir i totalment aliens a la gent que els passa per davant, concentrats per no moure’s més del necessari.

Tot resulta igual que aquell dia. Només hi falta una cosa.



Només hi faltes tu.



Narració premiada amb un accèssit als Jocs Florals de l'escola Les Heures, 23 d'abril de 2008.

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Boooooooooooooooooooooh! Al teu cantó la Danielle Steel és autèntica escòria... T'ho passes bé a les reunions de padrines on beveu te i jugueu al bridge, mentre comenteu qui té les perles més grosses i les peres més caigudes?
Disculpa el to del comentari, però segur que tu també ho penses xD.

chufø dijo...

Perrea perrea, moz, perrea perrea

Ramon Fonollet dijo...

Em puc apuntar a aquestes reunions de padrines de les que parla el moz?

En sembla que serà la manera més ràpida d'aprendre a escriure com ho feu vosaltres.

Taller de lectoescriptura, bridge, te , perles grosses i peres caigudes.... Que més puc demanar ?

Enhorabona !!!!!