Camins i dreceres

És curiós com a la vida abandonem i reprenem els companys dels camins que ens fan ser persones.
M'he estat vora 10 mesos per un camí difícil. La gent deia que l'abandonés, que només em portaria problemes i que no valia la pena: jo no els feia cas i seguia. De vegades, em sortia del camí, però al cap d'unes setmanes hi tornava de nou, anyorant-la i desitjant no haver-la deixat mai. Sovint deixava aquest acompanyant perquè la meva consciència em deia que el deixés, però al retornar-hi, feia callar aquesta veueta que alguns anomenen raó (altres, pepito grillo) i jo seguia caminant, aliè al que l'altra gent sufria quan seguia aquell camí amb aquella acompanyant.

Al cap d'aquests 10 mesos, per fí em vaig adonar que no era ni camí correcte ni la correcta companya de ruta: el que abans havia sigut llargues ombres pel meu caminar i tolls d'aigua fresca, ara només eren boscos ferèstecs i fang ressec. La culpa era meva i ho savia: havia acallat la consciència buscant quelcom que se m'havia estat negat des de sempre. Però no era la solució ni de bon tros.

Vaig sortir del camí com vaig poder, potser deixant un recòrd de mi en ell i en ella, però tampoc m'he parat a pensar-ho ni a observar-ho: les meves passes s'havien aturat, desitjant descansar per un moment i potser pensant que mai tornarien a seguir aquell camí, però quan menys m'ho esperava, una mà estesa cap a mí, ajudant-me a aixecar i convidant-me a reprendre el camí, però aquest cop per altres viaranys.

I jo ara, assegut a l'herba, observant la mà que m'és estesa i reflexionant que fer, quin camí seguir i amb quin company de passes.