Una dona, sola.

En el 3r 2a del número 27 del carrer Principal de la nostra ciutat vivia, ara fa 30 anys, una dona, sola.

Des de petita que ho estava. Sí, havia tingut amics ocasionals a l'escola i, més endavant, a la fàbrica on treballava, tenia alguns companys de feina.

Però es sentia sola.

Es va casar de jove, però ni amb el seu marit s'havia deixat de sentir sola. No havien tingut fills perquè ella no volia tenir ningú més per casa, perquè ni així es sentiria acompanyada.

Quan va morir el seu marti per un càncer, no va patir per ell ni per ella: tampoc havien significat tant l'un per l'altre.

Passava els dies mirant per la finestra, veient com els infants del parc jugaven entre ells, reien. Els tenia enveja. Quan alguna pilota trencava un dels vidres del balcó i entrava al seu menjador, sempre els hi tornava punxada: ja no suportava que els de més estiguessin contents.

Al temps de la mort del marit, el gat de la veina sovint saltava cap a casa seva, per molestar-la. No soportava aquell felí.

Un dia es va comprar un ocellet de vius colors, en un intent desesperat per recuperar la jovialitat, l'alegria, o al menys per sentir-se una mica acompanyada. No va funcionar. Als dos dies l'ocell havia desaparegut, la gàbia estava mig trencada i un rastre de plomes duia al lloc per on el maleït gat saltava.

Va començar a possar paranys per la casa. A vessar salfumà en un plat perquè el felí en begués. Qualsevol cosa per eliminar-lo.

Perquè la deixés tranquila.

Per tornar a estar, de nou, sola.