I ara que collons faig?

És curiós com, per entreveure un moment quelcom, per un gest que algú et faci, per una baixada d'ulls, per un somriure o una abraçada, per un plor en un moment et puguis arribar a replantejar la vida.

La vida d'una persona està subjecta totalment a aquests moments en que s'adona que ha de donar un gir a la seva vida, o de què quelcom no era com ho pensava, o de què tothom surt endavant mentre ell es queda enrera...

La vida no la marca ningú. Resulta totalment il·lògic (que no il·lícit) pensar que tenim la nostra vida escrita (us imagineu la quantitat de feina que tindrien els funcionaris del destí per escriure el de cadascú?) o que tots estem posats en aquest món per acomplir una meta encarregada per algun ser diví (i que consti que em considero creient).

Realment el que crec és que la nostra vida és aquest conjunt de moments (bons i dolents, tot i que pel que sembla jo tinc abonament als bastos) en que prenem decisions o ens adonem de quelcom, i que això no ho pot canviar ningú ni ningú pot demanar-ne l'autoria.

Som el que nosaltres fem de la nostra vida, tot i que moltes vegades no sabem que collons fer-ne...





P.D: Sé que no té gaire coherència el que he escrit, suposo que és el que té escriure en calent.