Duel a mort

A l'albada, en una clariana d'un bosc dos homes vestint frac s'estan dempeus esquena contra esquena i amb una pistola a la mà cadascú. Al seu cantó, un home està llegint un llarg rotlle de paper on hi ha les indicacions per tal de realitzar correctament aquest duel a mort. Un cop acaba de llegir, els indica que comencin a contar les passes.
- 1,2,3....
- Un moment, un moment -interromp un dels contendents- les passes de quina llargària representa que han de ser?
- Exacte -s'interessa l'altre- com han de ser, meves, o seves? Perquè si cadascú compta amb les seves passes, anirà un més lluny que l'altre...
- Doncs deixeu-m'ho mirar un moment -dubta el que fa de jutge- aquí no hi diu res referent a la llargada de les passes... Què els hi assembla si les passes els hi conto jo mateix, així serà la meva mesura de peu i ningú anirà més lluny que l'altre.

Els dos homes accepten. El jutge comença a contar les passes, però de nou el tornen a interrompre.

- Disculpi vosté, però perquè s'han de celebrar els duels a l'albada?
- És cert -ratifica l'altre- possem per cas que ens volguessim retar al capvespre, o al migdia inclús! Si ens volguessim batre en una altra hora que no fos l'albada, què passaria?
- Però a veure -respon contrariat el jutge- no s'han retat a mort vostés? És què ara no es volen matar, potser?
- Oi tant! Aquesta ofensa no pot quedar sense perdò!
- És clar que sí! El que m'ha fet no té nom! I, escoltim molt bé senyor jutge, qui la fa, la paga!
- Aleshores, que més els dóna fer-ho ara que fer-ho més tard?
- Avui he de ser el padrí de bodes de la meva neboda, i és clar, m'han parlat molt bé del seu futur marit, per bé que encara no el conec, i tot i la meva certesa en la victòria, no voldria anar mal arreglat a la boda!
- Pitjor és el meu cas, doncs -respon l'altre- que sóc jo qui s'ha de casar! I no voldria pas fer aquest lleig al seu tiet, que és un dels prohoms més importants de la ciutat i encara no he tingut el gust de conèixer! La boda és celebra d'aquí una hora i he de ser ja a la Catedral!
- No pot ser! -es sorpren l'altre duelista- Serà vosté, per ventura, el futur marit de la bella Margarida Montsonís?
- Él mateix! Divina coincidència! I doncs, ara no farà falta que ens batim pas!
- És clar que no! Anem cap a la boda i oblidem les nostres diferències!

Els dos duelistes es disposen a marxar de la clariana quan el jutge els atura.

- Disculpin-me senyors, però les lleis són clares: quan dues persones es reten a mort, hi ha d'haver un mort!
- I no es podria passar per alt les lleis en aquest cas?
- Ho sento, la llei és la llei i ningú hi passa per sobre!

Els dos contendents es miren. Sospesen les seves pistoles. Les aixequen i un tret surt al mateix temps de totes dues. Un cos cau.

- Qué hi farem, la llei és la llei -diu el futur nuvi.
- Sí, i ningú hi passa per sobre -continua el padrí de la nuvia.

Tots dos s'allunyen deixant el cos innert del jutge al mig de la clariana.