La suau brisa marina li esbullava els llargs cabells castanys, alhora que transportava aquella flaire salada que li omplia fins el racó més recondit dels seus pulmons.
La lleu remor del xocar de les ones contra els penya-segats li feia recordar els moments més tendres, aquells que per alguna extranya raó havia oblidat, de la seva infància.
Aquell sol que encara no havia assolit el seu punt àlgid li acaronava i li torrava amb dolçor la seva pell, blanca per naturalesa, mentre que anava daurant la fina sorra que s'estenia sota del seu cos i l'aconvidava a estirar-s'hi per gaudir d'aquella conjunció de la natura que semblava feta només perquè ella en pogués gaudir.
A l'aigua, els peixos saltaven alegres, inconcients del destí que ben segur els esperava al sortir a mar oberta.
Els ocells entonaven els seus simpàtics cants en les verdes copes dels cocoters, i les gavines giravoltaven aquell petit tros de platja, tot corejant aquell maravellós espectacle.
Ella, enduta per una emoció rejovenidora, s'intentar aixecar sense el bastò, però cau irremeiablement, i aquella suau brisa li sembla ara un vet gèlid que fereix al respirar. El xocar de les onades havia esdevingut un bram eixordador. La fina sorra que abans l'acariciava la pell, ara l'abrassa i se li fa feixuc treure-se-la de sobre. Els animals havien transformat el seu cant alegre en una burla cruel i punxent.
I ella es torna a sentir vella i desgraciada, i es lamenta haver pensat que quelcom més fos possible.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario