Al César el què és del César

Que vivim en una societat preocupada pel què diran i per les aparences, això ho sabem de sobres. Que la gent critica per criticar, això ho tenim ja molt mamat.

Però què hi ha de l'autocrítica avui en dia? No l'autocrítica constructiva, de la què tots en som molt fans. Això de dir-nos: "sí, hauria de ser millor persona" o bè "estic millorant aquest defecte".

Per què?

Per què serveix intentar canviar alguna cosa de nosaltres? Això sí, en el bon sentit, si som uns assasins múltiples en potència, doncs potser això sí ho hauriem de mirar de canviar, però si són coses pròpies de la personalitat, a què treu cap aquest afany de canviar?

Un exemple ben simple, una bona amiga meva és (o es fa, encara no ho se del cert) superficial, i la noia, amb un parell de collons, ho admeteix de tal forma que inclós ho va escriure un dia a la pissarra de classe (fet que no entraré en discusió, em sembla tant, diguéssim, estúpid com a vosaltres). És això dolent (l'escriure-ho a la pissarra no, sinó el reconèixer el que un és)?
Francament, jo crec que no, crec que honra molt més a la persona admetre un defecte públicament i que no li importi conviure amb ell, que intentar canviar-lo i desviar la conversa quan es sent nombrar.

Per a mostra, un botó: sóc un tio a mig madurar, tant et puc fer la gran reflexió i que això et fagi canviar el teu punt de vista d'alguna cosa, com puc fer un acudit del plan "caca, culo, pedo, pis" i riure-me'n tot sol (o puc riure d'un acudit com ara: ¡Apilar los barriles! Y Pilar murió aplastada).

Què si n'estic orgullós?

Sí! (Considero que jo també tinc un parell de collons)