Nunquam narrati chronicae

Camins que ara s'esvaeixen

2009-02-03T17:40:00.002+01:00

Aquesta potser no serà la meva millor actualització, si és que hi ha hagut alguna "millor actualització", o si algun cop arribarà a ser actualització, ja que no serveix de res si ningú se la llegeix. No obstant, serà la més sincera en tant que última.

Vaig començar a escriure aquí perquè de tant en quant em venien històries, contes si li vols dir així, a la ment i em venien de gust que els de més sapiguessin el que estava pensant.
Cert és que varies vegades he postejat coses sense relació aparent amb el que havia de ser el contingut original d'aquest bloc, però com tantes vegades he dit, aquesta bitàcora és meva i jo i només jo decideixo el que s'hi posa i quan.

No és que deixi de tenir coses per escriure, ja que crec que tothom té bones històries a la ment, sinó que darrerament no les sé expressar. De fet, no és cap misteri que els escrits d'aquest blog han patit, tot sovint, una devallada qualitativa important, i és que d'alguna manera em veia obligat a escriure regularment i sense temps per madurar les històries.

A part, amb el començament de la Universitat el temps que tinc per escriure va disminuint. No m'excusaré en això, perquè de temps lliure en tinc, però sóc totalment sincer quan dic que és un temps que vull destinar-me'l a mi i a coses que em venen més de gust en el moment.

També està el fet de que he anat perdent la confiança i la fe en la gent potencial que podia llegir aquest bloc, si més no, amb la gent que tenia a la vora. No em queixo en absolut de que aquesta gent s'hagi anat distanciant de mi o d'alguna manera, hagin fet perdre la meva fe en ells. Crec que era una cosa que havia de passar tard o d'hora i millor que hagi passat d'hora, així tothom fica les cartes sobre la taula i jo puc prendre decisions de quina carta vull i quina no.

Sento aquest símil amb els naips. El que vull dir és que agraeixo a la gent que m'ha futut la patada i que m'he l'hagi futut ara. Així puc saber de debó quina és la gent en què puc confiar i quina no.
La gent en que puc confiar ja ho saben, bé perquè hi he confiat sempre i tenen constància de que la meva confiança en ells està igual que sempre. O bé perquè jo he fet el pas de recuperar el contacte (un pas que, crec, a risc de semblar soberbi) que ja comporta en sí mateix un canvi en la meva manera de pensar o en la meva manera de veure la relació amb aquestes (de fet, aquesta, espero que estiguis llegint ara això) persones. Ja que no ha sigut una decisió presa a la valenta i que vull mantenir amb totes les seves conseqüències, tant possitives com negatives.
S'ha donat un canvi en la meva manera de veure la vida i de veure la meva relació amb certes persones i vull que quedi patent.

A part d'això, crec que si encara tinc algun lector, tinc l'obligació de donar una explicació sobre perquè fins ara no he plegat veles, o si més no, ho he fet oficial.
La raò és que no hi havia caigut ja que sempre he dubtat que em llegís algú més, a part de la gent que ja tinc al voltant. No obstant, si realment hi ha algú interessat per mi en l'altra banda de la pantalla, voldria dir-te que ho sento, que fins que un professor i exemple de conducta per mi no m'ho ha dit, no hi he caigut.

Res més. Crec que tot el que havia de dir, s'ha dit. Espero que tothom que s'hagi de donar per aludit s'hi hagi donat i que vegui realment les meves intencions a partir d'ara para con (a falta d'una traducció) aquestes persones.

Només et desitjo, estimat (així com improbable) lector o lectora, que tot et vagi molt bé en el dia de demà i en el dia d'avui, ja que és ara mateix quan has de començar a pensar en el que vindrà, perquè d'aquí cinc minuts serà massa tard.

I usaré, per despedir-me finalment, aquesta paraula tant usada des de temps immemorials, tant curta com efectiva i com esclaridora:

Adeu.

Mama, sóc adoptat?

2008-12-10T12:58:00.003+01:00

Aquest post està dedicat a una de les últimes reformes legals portades a terme a casa nostra, una de les que també està aixecant més revolada, tot i que realment tampoc hauria de perquè fer-ho. Sí, estic parlant de la reforma que obliga als pares adoptius a comunicar als fills que ho són abans dels 12 anys.

En principi hauria de ser una cosa lògica i moral dir-ho als fills que són adoptats, perquè, tal i com ho reconeix la Declaració Universal dels Drets Humans (que tot just avui cumpleix 60 anys), tothom té dret a saber dels seus origens; a part que dubto que algú pugui viure enganyant al que considera com a fill/a seu durant tota la vida. Per tant, tard o d'hora, ho haurien de dir, sigui als 18 anys com a bon argument de Hollywood o ja des de petits (òbviament, la terra d'origen del infant hi juga molt, ja que no "cola" que un nen originari de Guinea, sigui fill d'un rus...).

Aleshores, on està la polèmica?

La polèmica està en el fet de que cada cop més se'ns està obligant a fer coses que en principi hauria de quedar en el sí de la família i que cap senyor amb un xofer i un mercedes oficial ens hauria d'obligar a fer (diguis ensenyament cívic, religiós o d'aquestes matèries de nova entrada que estan "ensenyant" a l'escola), i això ens repateja.
Què passa, que no estàs lliure de dir-li al teu fill que és adoptat als 13 anys en comptes de fer-ho als 12? O que t'estaran espiant durant tota l'infància de l'infant per saber si li dius o no, i en el cas que no ho hagis fet, et vindrà a casa un home trajat alt i fort com un armari empotrat i et "dissuadirà" per fer-ho?
Ja sé, estic entrant en la demagògia, però a mi no em paguen per fer discursos, així que puc dir el que vulgui, no?

Quina serà la propera genialitat? Dir a quina edat hem d'obligar els nostres fills a deixar d'utilitzar xumet? O potser com hem de veure els partits de fútbol a casa nostra?

Vinga home! Potser ens estem passant una miqueteta, no?

Però només una miqueteta...

Pesquises universitàries

2008-12-05T17:40:00.003+01:00

El motiu d'escriure sobre les meves caminades (a falta d'una millor traducció per "andanzas") universitàries és doble.
El primer és per auto-felicitar-me perquè en el primer examen de carrera, he tret un 9, l'assignatura era història econòmica, pel que realment em sento bastant satisfet.

I el segon motiu, una mica més "controvertit" que la meva nota és l'imminent ocupació de la meva facultat pels membres del sindicat d'estudiants (A.K.A comunistes de les CUP). No és que vulguin ocupar la facultat de lletres perquè els hi caigui especialment malament la gent de lletres (que no ho sé del cert), o perquè sigui on més gent estarà movilitzada (aquesta segur que no, perquè som quatre gats), sinó perquè resulta que la facultat on menys gent hi ha és el Rectorat, el edifici més representatiu de la UdL.

Només quatre coses a puntualitzar respecte aquesta ocupació:

1. No es farà fins que la cafeteria que, fins ara estava en obres, s'ha ignaugurat (per cert, una cafeteria de puta mare que ens han deixat).
2. Em sembla perfecte que vulguin ocupar la universitat perquè vulguin fer amics o el que sigui (perquè protestar pel pla Bologna, francament, serà l'últim que faran allí dintre), però que a mi em els ocupats (o desocupats, perquè si en un dimarts i fins el temps que duri no tens res millor a fer que ocupar una universitat, noi, replantejat la teva vida) deixin fer classe, perquè per algo tinc dret a unes hores i a uns coneixements (que no entraré aquí en debat sobre si són o no són bons o suficients) i no trobo ni just ni ètic que no em deixin fer ús d'aquest dret.
3. Sembla ser que al diari diu que no s'impedirà el ritme normal de les classes, però m'he enterat també que el redactor que ha escrit la noticia és de les CUP (i ho sé de bona font)
4. Aquesta ja és particular de la meva carrera: a Història ja tenim el pla Bologna funcionant, i per molt que la gent ocupi, desocupi, manifesti, faci o desfaci, dubto molt que la retirin.

Res més per avui. Salut i Visca el Barça. (ai no!, això últim no)

Un campo de batalla

2008-12-01T16:16:00.002+01:00

"El fragor de la batalla le ensordecía los oídos. La sangre de sus enemigos y la suya propia le nublaba la vista. El campo rezumaba olor a sangre. Sus brazos se movian sólo por incercia. Sólo tenía clara una cosa: dar muerte o morir en el intento; y él no quería morir.

No le gustaba como iba la batalla. Perdían cada vez más hombres y su estrategia no daba frutos. Eran demasiados. Se imponía una acción que cambie el rumbo de los acontecimientos. Una acción tan debastadora como suicida: derrotar a su jefe.

Tenía que avanzar a escondidas, que no le vieran. Tenía que salir de ese prado que se estaba convirtiendo cada minuto que pasaba en un camposanto. Llegó al bosque arrastrándose a duras penas, pues la herida de la cabeza le hacía marearse y la de la pierna le impedía andar erguido, pero la determinación de acabar con el enemigo era más fuerte que cualquier dolor físico.

El sotobosque le abría nuevas heridas, pero no le importaba. Su finalidad era mayor que cualquier daño.

Finalmente llegaba a su objetivo: la tienda de mandos de su rival. Tenía que estar en ella. Se escurrió bajo la lona y allí lo tenía. Sólo. De espaldas a él.
Intentó ponerse de pie, pero la pierna le falló y cayó estrepitosamente al suelo. Su rival se giró. Empuño la espada. Se la puso delante de los ojos y fas eajñlkj sdae jkldsk

- Pare. Pare! T'has tornat a quedar dormint escribint! Em vas dir que em portaries a veure els animals!

007: Quant de sol!

2008-11-22T10:41:00.002+01:00

Ahir nit vaig anar a veure l'última película de l'agent britànic més famós del món, l'admirat per molts i aburrit per tants altres, James Bond.

La película en sí crec que respon a les espectatives del que havia de ser en un començament: la continuació de Casino Royale, la venjança de James per la mort de l'única noia Bond que ha estimat en tota la saga, i com a tal, la película es centra més en que Bond pugui dormir tranquil per les nits esbrinant perquè Vesper el va trair i després va morir per ell, que en salvar la Terra d'una organització que pretén fer-se amb tots els aquífers d'Amèrica Central i del Sud, fins al punt que realment no es sap com acaba aquesta trama.

L'únic que importa a Bond és descobrir on para el nòvio "oficial" de Vesper per poder-se'l carregar, sense tenir en compte qui o perquè mata (tot i que al final respongui a M que mai ha oblidat la seva professió); i realment això és el que transmet la película: no poca acció i molt guió com a Casino (Royale, s'entén), sinó més acció, sense oblidar un guió que si bé no pren l'importància cabdal que tenia en l'anterior, acompanya molt bé el ritme, caòtic en alguns moments de persecucció, del film.

Bond, doncs, deixa de banda el tòpic d'agent perfecte de Sa Majestat, una mica esbojarrat, els seus martinis, els seus Aston Martins i la seva seducció (bé, aquesta última no del tot) per a esdevindre un Bond temperamental, que actúa en calent mogut per l'odi, el rencor i l'ànsia d'endur-se qui faci falta per davant per acomplir el seu objectiu, fins al punt que Roger Moore (un dels anterior James Bond) digués "jo era un seductor, ell un assassí".

Un altre detall que no pot escapar en la sinòpsis d'una película de Bond és la noia (Olga Kurilenko en aquesta ocasió). Una noia Bond que en aquesta película es podria definir com "una Bond noia" ja que aquesta també surt dels tòpics de noia encantadora, que es deixa seduir pel britànic (de fet, el rebutja) i que l'ajuda amb tot el que pot, perquè es sent irremeiablement atreta per ell; sinó que és una noia que també busca venjança i que fa reflexionar a Bond sobre el que fer quan es té aquesta venjança a punt de ser executada.

Realment, es podrien acabar aquí les películes de Bond, lamento dir-ho perquè sóc un fanàtic de la saga, però amb aquestes dues últimes películes crec que s'ha arribat al màxim del que es pot explotar a aquest agent, en el sentit de que qualsevol missió que se li encomanés ara seria bastant inverossímil i en què el tractament psicològic del personatge està en un moment que seguir-lo explotant (segurament perquè es recuperi de les ferides dels records i tot això) seria tornar als vells mites Bond.

Els més crítics dirien que en aquesta película hi ha algunes llacunes, bastantes incorreccions (com és el fet que en la ciutat austríaca on es representa l'òpera ni hi ha aeroport) i molts moments en que fins i tot els més fanàtics es queden "flipant" del que Bond pot fer (com conduir un avió comercial en ple desert i escapar de dos kazaas que el persegueixen), però tot això se li pot perdonar perquè ell és Bond...

James Bond!

P.D: M'he estat tants dies sense escriure perquè tenia problemes amb Internet i amb l'ordenador, que me l'he canviat.

Blancs i negres

2008-11-05T16:10:00.002+01:00

- Escac!

No havia previst aquesta situació. Pensava que tenia la partida controlada i que podia atacar per una altra banda, però el seu contrincant feia estona que estava movent aquella peça d'una forma força extranya.
Era un escac, se'n podia lliurar fàcilment protegint el rei i la cosa no aniria a majors, de fet en dues jugades, podia fer-li escac ell.
Semblava una decisió fàcil a priori: guarir el rei i moure les peces per fer-li ell escac, però al moure aquestes peces, si el contrari en movia una de clau, li podia fer un escac mat segur.

No havia previst aquella situació. Pensava que tenia la partida controlada... com la seva vida. Semblava una decisió fàcil a un primer cop d'ull, però amb una mica de mala sort el contrari el guanyaria... Mala sort o destresa del contrincant? Tant era. El resultat no canviava.

La partida en si no era especialment important, ni suposava cap títol, però el fet que pogués guanyar, o si més no, plantar cara quedava diluït pel fet de que podia perdre i fos humiliat.

Gratant-se la barbeta va prendre una decisió.

Va apagar la cigarreta que havia encés uns minuts enrera. Va baixar la mà fins acariciar la figura del seu rei i, amb un brusc gest, va tombar-lo.

Lleida des del meu balcò

2008-10-29T12:35:00.002+01:00

Aquí va una tirada de 4 fotos de la ciutat des del meu balcò.

I ara que collons faig?

2008-10-27T18:57:00.003+01:00

És curiós com, per entreveure un moment quelcom, per un gest que algú et faci, per una baixada d'ulls, per un somriure o una abraçada, per un plor en un moment et puguis arribar a replantejar la vida.

La vida d'una persona està subjecta totalment a aquests moments en que s'adona que ha de donar un gir a la seva vida, o de què quelcom no era com ho pensava, o de què tothom surt endavant mentre ell es queda enrera...

La vida no la marca ningú. Resulta totalment il·lògic (que no il·lícit) pensar que tenim la nostra vida escrita (us imagineu la quantitat de feina que tindrien els funcionaris del destí per escriure el de cadascú?) o que tots estem posats en aquest món per acomplir una meta encarregada per algun ser diví (i que consti que em considero creient).

Realment el que crec és que la nostra vida és aquest conjunt de moments (bons i dolents, tot i que pel que sembla jo tinc abonament als bastos) en que prenem decisions o ens adonem de quelcom, i que això no ho pot canviar ningú ni ningú pot demanar-ne l'autoria.

Som el que nosaltres fem de la nostra vida, tot i que moltes vegades no sabem que collons fer-ne...

P.D: Sé que no té gaire coherència el que he escrit, suposo que és el que té escriure en calent.

Jurat popular.

2008-10-20T18:03:00.003+02:00

Imagina que ets el representant d'un jurat popular al càrrec d'una condemna per violació i assassinat. Les proves per declarar culpable l'acusat/ada són concloents, però heu rebut un suborn per declarar-lo/-la innocent. El jurat popular en ple ha acceptat el suborn.

Has de donar el veredicte en forma de carta al jutge.

Quina carta donaries?

Carta 1.

Senyor jutge,
després d'hores de reunió, em conclós que l'acusat és innocent.

Carta 2.

Senyor jutge,
em vec amb l'obligació d'informar-lo d'un suborn als membres del jurat per la part defensora per tal de declarar culpable l'acusat. Tots han votat innocent menys jo.

Carta 3.

Senyor jutge,
no em consiero capaç d'exercir com representat d'aquest jurat popular perquè el suborn que ens ha oferit la part defensora (i que el jurat popular ha decidit acceptar) ataca el meu deure moral com representant i com a ciutadà.

Carta 4.

Senyor jutge, després d'hores de reunió, hem decidit que l'acusat és culpable.

Moralina: en la vida, o et fiques de la banda de la majoria i ets un rastrer, o intentes ser just i et guanyes l'enemistat de la majoria.

Una dona, sola.

2008-10-16T16:07:00.002+02:00

En el 3r 2a del número 27 del carrer Principal de la nostra ciutat vivia, ara fa 30 anys, una dona, sola.

Des de petita que ho estava. Sí, havia tingut amics ocasionals a l'escola i, més endavant, a la fàbrica on treballava, tenia alguns companys de feina.

Però es sentia sola.

Es va casar de jove, però ni amb el seu marit s'havia deixat de sentir sola. No havien tingut fills perquè ella no volia tenir ningú més per casa, perquè ni així es sentiria acompanyada.

Quan va morir el seu marti per un càncer, no va patir per ell ni per ella: tampoc havien significat tant l'un per l'altre.

Passava els dies mirant per la finestra, veient com els infants del parc jugaven entre ells, reien. Els tenia enveja. Quan alguna pilota trencava un dels vidres del balcó i entrava al seu menjador, sempre els hi tornava punxada: ja no suportava que els de més estiguessin contents.

Al temps de la mort del marit, el gat de la veina sovint saltava cap a casa seva, per molestar-la. No soportava aquell felí.

Un dia es va comprar un ocellet de vius colors, en un intent desesperat per recuperar la jovialitat, l'alegria, o al menys per sentir-se una mica acompanyada. No va funcionar. Als dos dies l'ocell havia desaparegut, la gàbia estava mig trencada i un rastre de plomes duia al lloc per on el maleït gat saltava.

Va començar a possar paranys per la casa. A vessar salfumà en un plat perquè el felí en begués. Qualsevol cosa per eliminar-lo.

Perquè la deixés tranquila.

Per tornar a estar, de nou, sola.

Toca crisis!

2008-10-12T11:34:00.004+02:00

L'altre dia el nostre professor d'Història econòmica (el dr. Antoni Jové) ens va explicar el perquè de la famosa crisi que estem patint actualment, jo en vaig prendre apunts (de fet aquell dia vaig apuntar més de la crisi que del temari) i aquí us ho deixo.

Després del crack del 29, Theodore Roosevelt va crear tres tipus de bancs als EUA: Bancs d'inversió (que distribueixen els diners dels seus clients en altres empreses), Bancs comercials (bancs de crèdit normals) i Bancs industrials (distribueixen els diners en indústria).

Al 2006, l'economiaestava tant a l'alça que no hi havia suficient capital corrent per crear empreses, per tant, els Bancs Centrals i el Banc d'Amèrica van començar a crear diners amb un interés de l'1-2%, per tant, un interès molt més baix que el que oferien els bancs, i aquests es van veure obligats a rebaixar-lo, de manera que van passar de guanyar un 2-3% amb l'interès a guanyar-n'hi només un 0.5%

Els Bancs comercials (que eren els que van haver de baixar el tipus) es van quedar doncs amb una important mancança de capital, de manera que van haver de trobar una solució per recuperar-ne.
Aquesta solució passava pels ciutadans d'EUA coneguts com NINJA (no incomes, no job, no assets, és a dir, sense feina fixa, sense treball fixe i sense propietats) que estaven disposats a comprar cases amb crèdits baixos. Els Bancs comercials, doncs, oferien d'hipotecar (amb un interès similar al del Banc d'Amèrica) el valor d'una casa a aquests NINJA, una hipoteca que els bancs ja sabien que els NINJA no podrien pagar a llarg termini precisament per la seva condició de NINJA i, doncs, quan no poguessin pagar els podrien fer fora de casa (EUA té moltes facilitats en aquest aspecte) i poder tornar a oferir-la, per tant, haurien tret un benefici considerable de l'operació (ja que la casa era del banc i la hipotecava a valor especulatiu, no a valor real).

Els Bancs, però, es van quedar sense crèdit per seguir donant (ja que desprès del crack del 29 es va fer una llei per la qual els bancs només poden gastar el 80% dels diners dels seus clients), primer van demanar diners als Bancs industrials; també van crear un mecanisme anomenat Hedge Funds (Fons d'Inversió), als quals se'ls venia l'hipoteca i tenien un marc legal per seguir donant crèdits (ja que entrava un talò amb la venta de la hipoteca); i van anar a vendre les hipoteques també als bans europeus, als quals van oferir un benefici garantitzat del 50%.

Però va arribar un moment que els NINJA van poder deixar de pagar les seves hipoteques, i per tant, eren expulsats de casa seva i el valor de les cases va començar a caure (perquè n'hi havia moltes de buides), i si una hipoteca estava quantificada en 10, el seu valor es va haver de reconvertir en 8, 7 o 6, per tant, dels 10 que van pagar els bancs europeus se'n tornava molt menys perquè els Fons d'Inversió i els Bancs Comercials els havien perdut.

Així doncs, com que els bancs europeus perdien diners dels seus clients, van començar a retirar diners d'aquestes hipoteques i va començar la famosa crisi.
Els primers en petar van ser els Bancs d'Inversió i Industrials (perquè també van donar diners als Comercials per fer les gestions) i les empreses asseguradores (que asseguraven el 100% del capital invertit en aquetes hipoteques, i si no, cubrien totes les pèrdues).

A Europa, els bancs rebien menys diners, per tant, com que havien de seguir fent front als desitjos dels clients, van haver de treure diners de les seves accions (venent-se-les) i reduïr els diners que es deixaven a les hipoteques (fent-n'hi menys i a preu més alt, el famós tipus d'interès que fixa el BCE).

Per tant, els especuladors no podien vendre els pisos perquè ningú els compraven, així que havien de vendre més barat i els preus de les cases comencen a baixar (una mica!), inclus, algun especulador al tenir comprat la casa sobre plànol i no poder-la vendre va haver d'escripturar-la, pel que va haver de pagar l'hipoteca de casa seva i de la casa amb la que especulava.
Com que les cases baixaven de preus, se'n deixen de fer de noves i la gent que treballava en la construcció va a l'atur, per tant, aquesta gent no poden consumir més, per exemple deixen de consumir automòbils, i per tant, no es vénen els automòbils, les fàbriques tanquen i es creen més aturats: un aturat crea més aturats.

Avui en dia, els Bancs Centrals estan garantin les pèrdues als bancs europeus (injectant diners), però amb la condició de què aquests diners que injecten siguin per donar hipoteques i poder reactivar el sector de la construcció, però, és clar, no es sap realment si aquests diners seran per donar hipoteques o per oferir (o comprar) més hipoteques NINJA, és a dir, no se sap si les injeccions de capital seran per solucionar o per agreujar el problema.

La causa de tot plegat va ser qeu els Bancs que oferien hipoteques NINJA van comprar les empreses que valoraven el risc de les inversions, de manera que aquestes empreses van calificar com de molt segures les compres dels lots d'hipoteques NINJA als europeus.

El problema és que ningú sap quanta gent podrà pagar les seves hipoteques NINJA o quanta gent deixarà de pagar-les, i, el més futut de tot, no saben quan deixaran de pagar-les. S'està parlant, i aquí no vull alarmar ningú, que el valor total que es podria perdre si no es paga cap més hipoteca NINJA puja a (agafeu-vos a la cadira) 5,2 billons de dòlars americans. Cagate lorito...

No obstant, hi ha una forma de garantir que els diners que s'injecten s'utilitzin per donar hipoteques: que l'Estat es faci parcial o totalment càrrec dels bancs: nacionalitzar la banca o comprar-ne accions.
Però, és clar, aquesta solució seria reconèixer la derrota del capitalisme com a sistema econòmic i com a mode de producció...

Aquí estem de nou!

2008-10-06T18:49:00.003+02:00

Després d'una parada obligada per les vacances, i una altra no tant obligada per l'inici de la Uni (bé, de fet, sí que era obligada, per la meva peresa).

Potser el canvi més important que he tingut aquests dies (des de que no escric) i de fet, el més important de tots, ja que assolir la majoria d'edat només és important pel goril·la de la discoteca, és el començament d'una carrera que personalment em fascina i que generalment es considera un coñas: història. Bé, de fet no es pot dir que hagi començat història propiament, ja que aquest primer quatrimestre només n'hi faig una (prehistòria) per tres que compartim amb història de l'art i geografia (història econòmica, anglés aplicat a la comunicació científica i antropologia). (Visca el pla Bologna!)
Tot i que en aquest sentit, és una cosa bona, perquè al menys en 2 de les 4 assignatures som 35 persones a classe (d'història som només 14) i en l'altra, història econòmica, en som uns quants més de 50 (es veu que és l'assignatura estrella).
De moment tinc 3 dòssiers d'un pes bastant considerable per llegir a casa fins Nadal (Visca el pla Bologna!) i un horari més que acceptable: 4 hores pel matí (de dos quarts de nou a les dues, amb mitja hora de descans entre 11.30 i 12.00) per fer dues assignatures per dia, i dimecres festa (Visca el pla Bologna!)

Bé doncs, en breu prometo una nova història o quelcom similar que em passi per la ment!

Amb el vostre permís, autodono la rebenvinguda!

PD: Visca el pla Bologna!

Insercions

2008-08-18T19:10:00.003+02:00

- D'acord, baixa't els pantalons perquè el pugui posar.
- Què em baixi els pantalons?
- Sí, i les calces també.
- Creus que és necessari fer-ho així?
- No conec cap altra forma de fer-ho, jo ho he fet tota la vida igual...
- És que és el meu primer cop...
- Ah! No pateixis, ja et dic, jo porto tota la vida fent-ho, al començament diuen que fa una mica de mal, però després quasi ni es nota!
- Si tu ho dius...
- Molt bé, ara recolzat amb la panxa a la taula.
- Sí em vegués el meu marit així, es pensaria quelcom estrany!
- No pateixis dona! Qué jo sóc un professional!
- Així que dius que primer fa una mica de mal? Em fa molt respecte fer-ho, no hi ha cap altra manera de ficar-lo?
- Per on vols que t'ho fiqui!? És l'únic lloc on fa el seu efecte de manera correcta!
- D'acord... Vinga, fes-ho, però no triguis gaire!
- T'has de relaxar, deixar portar, només serà un moment, una inserció de res...

Al cap de cinc minuts...

- I doncs, quan farà efecte la glicerina?

Nota del blogger: He de demanar disculpes per la meva poca aportació d'aquests dies, però "l'efecte vacances" s'està notant molt. De fet, estaré quasi tres setmanes més sense poder ficar-me quasi al ordenador, així que aquest serà el meu últim post en algun temps...

Duel a mort

2008-08-01T13:05:00.002+02:00

A l'albada, en una clariana d'un bosc dos homes vestint frac s'estan dempeus esquena contra esquena i amb una pistola a la mà cadascú. Al seu cantó, un home està llegint un llarg rotlle de paper on hi ha les indicacions per tal de realitzar correctament aquest duel a mort. Un cop acaba de llegir, els indica que comencin a contar les passes.
- 1,2,3....
- Un moment, un moment -interromp un dels contendents- les passes de quina llargària representa que han de ser?
- Exacte -s'interessa l'altre- com han de ser, meves, o seves? Perquè si cadascú compta amb les seves passes, anirà un més lluny que l'altre...
- Doncs deixeu-m'ho mirar un moment -dubta el que fa de jutge- aquí no hi diu res referent a la llargada de les passes... Què els hi assembla si les passes els hi conto jo mateix, així serà la meva mesura de peu i ningú anirà més lluny que l'altre.

Els dos homes accepten. El jutge comença a contar les passes, però de nou el tornen a interrompre.

- Disculpi vosté, però perquè s'han de celebrar els duels a l'albada?
- És cert -ratifica l'altre- possem per cas que ens volguessim retar al capvespre, o al migdia inclús! Si ens volguessim batre en una altra hora que no fos l'albada, què passaria?
- Però a veure -respon contrariat el jutge- no s'han retat a mort vostés? És què ara no es volen matar, potser?
- Oi tant! Aquesta ofensa no pot quedar sense perdò!
- És clar que sí! El que m'ha fet no té nom! I, escoltim molt bé senyor jutge, qui la fa, la paga!
- Aleshores, que més els dóna fer-ho ara que fer-ho més tard?
- Avui he de ser el padrí de bodes de la meva neboda, i és clar, m'han parlat molt bé del seu futur marit, per bé que encara no el conec, i tot i la meva certesa en la victòria, no voldria anar mal arreglat a la boda!
- Pitjor és el meu cas, doncs -respon l'altre- que sóc jo qui s'ha de casar! I no voldria pas fer aquest lleig al seu tiet, que és un dels prohoms més importants de la ciutat i encara no he tingut el gust de conèixer! La boda és celebra d'aquí una hora i he de ser ja a la Catedral!
- No pot ser! -es sorpren l'altre duelista- Serà vosté, per ventura, el futur marit de la bella Margarida Montsonís?
- Él mateix! Divina coincidència! I doncs, ara no farà falta que ens batim pas!
- És clar que no! Anem cap a la boda i oblidem les nostres diferències!

Els dos duelistes es disposen a marxar de la clariana quan el jutge els atura.

- Disculpin-me senyors, però les lleis són clares: quan dues persones es reten a mort, hi ha d'haver un mort!
- I no es podria passar per alt les lleis en aquest cas?
- Ho sento, la llei és la llei i ningú hi passa per sobre!

Els dos contendents es miren. Sospesen les seves pistoles. Les aixequen i un tret surt al mateix temps de totes dues. Un cos cau.

- Qué hi farem, la llei és la llei -diu el futur nuvi.
- Sí, i ningú hi passa per sobre -continua el padrí de la nuvia.

Tots dos s'allunyen deixant el cos innert del jutge al mig de la clariana.

Última voluntat

2008-07-22T12:39:00.003+02:00

En un despatx de parets d'un blanc inmaculat i de gran il·luminació, a pesar de l'absència de finestres, on només hi ha dues cadires separades per una taula i un enorme arxivador que ocupa una paret, dos homes estan ultimant un contracte. El solicitant, un home d'uns 80 anys, pregunta al funcionari, pulcrament vestit:

- I doncs, que hi ha de la meva última voluntat?
- Ah! És clar! Quina és la seva última voluntat? -respon el funcionari amb cara de no tenir la mínima intenció d'acomplir-la.
- Desitjo cinc segons més de vida.

El funcionari s'escura la gola sorprés, mentre es fica les ulleres a lloc i tanca els ulls que, segons abans, se li havien obert com a plats.

- Disculpi, potser no l'he entés bé, desitja postposar la seva mort cinc segons?
- Doncs jo diria que m'ha entés a la perfecció -respon l'avi.
- Perdoni, però de debó que no l'entenc. Ha viscut 82 anys i tret del càncer que ha acabat amb la seva vida, no ha patit cap altra malaltia seriosa.
"Als 23 anys, res més acabar la carrera amb unes qualificacions excel·lents va entrar com a vice-secretari executiu en una de les més grans companyies del país, i a costa de treballar, va ser anomenat director general, un càrrec que ha ostentat fins la jubilació.
"Ha fet crèixer aquesta empresa pels mercats internacionals, per la qual cosa ha visitat més de mig món. Ha sapigut invertir sempre bé els diners, de manera que cada mes n'abonava a comptes solidaris.

"En l'institut va ser parella de la noia més atractiva i era vosté dels més populars, per bé que mai es va allunyar dels amics de tota la vida, que seguiria mantentint fins la senectut.
"Als 30 anys es va casar amb una bona noia a la que sempre ha estimat i, fruit d'aquesta relació, va criar dos fills i una filla als que va estimar amb bogeria i que, anys més tard, van donar-li 7 néts als que va tractar com a reis.

"Així doncs, em podria dir, siusplau, que és el que pretén fer en aquests cinc segons que no hagi fet en 82 anys d'una vida plena i feliç?

- És molt simple -respon l'home seré- dir-li per últim cop a la meva dona que l'estimo.

Passar pàgina

2008-07-16T09:00:00.000+02:00

Com representa que has de passar pàgina del que són els 11 millors dies seguits de l’any?

Uns dies amb molt de temps per reflexionar (tot i que ho facis de forma inconscient) i prendre decisions sobre la vida.

Uns dies en que prens l’iniciativa de la teva vida emocional i aparques dos anys d’una relació que ha anat progressant: desconeixença total – amistat - molt d’amor i molt d’odi – amistat forçada intentant recuperar la primera; i per acabar-la, al menys per la meva part, completa omissió al fet que l’altra persona existeixi.

¿Com passes pàgina d’uns dies plagats d’activitats pel matí, tarda i nit, si al tornar tot el que fas et sembla buit de significat?¿Com passes pàgina del ser reclamat a tothora pels infants, fins a nivells que rallen l’enteresa mental, si al estar per la ciutat els únics crits que sents són els dels conductors, i cap d’ells porten el teu nom?

¿Com passes pàgina si et ve a la memòria en cada moment el record d’una nena que t’abraça i plora desconsolada perquè diu que es vol quedar amb tu?

¿Com superes el fet de tenir 5 polseres a la mà, donades gratuïtament i amb un somriure, quan aquí per tot es demana un mínim a contribuir?

¿Com guardes a la memòria el començament (o enèsim recomençament) d’amistats que, segur, seran bones?

¿Com pots passar de ser un semi-heroi per un dia al apartar una nena de ser devorada per les ortigues a mercè de la teva mà dreta i de anar exterminant mosquits de 10 centímetres de llarg, a tornar i anar caminant pel carrer com un més?

Digueu-me, sisplau, com collons puc passar pàgina de tot això?

Tornada i noticia

2008-07-14T16:48:00.001+02:00

Imagineu 11 dies en els quals tot sigui pràcticament perfecte, on el treball que has fet sigui sempre recompensat amb un somriure d’una gent brillant i feliç (Shinny happy people), uns 11 dies que pal·lien els sofriments de tot un any, les traïcions i les desil·lusions, 11 dies en que et puguis fer tant amb una persona, i varies, que la gent se t’arriba a relacionar sentimentalment inclús amb plans de boda en ferm i tot!

11 dies on tots els temors (Temores) i maldecaps queden apartats i relegats al fons de la teva memòria i on tots puguem ser tan sòls amics (Just friends) i ens abracem si ens apeteix, ballem “Boig per tu” si ens ve de gust o esbronquem nens que no han fet res pel simple fet de fer una broma que sempre acaba truncada perquè no ens podem aguantar el riure.

Doncs d’aquests 11 dies acabo de tornar jo. Uns dies en els què el cansament i el sobreesforç s’han notat més que mai, però que queden apartats amb un somriure, amb l’abraçada gratuïta o amb l’entrega del que aquests dies (i personalment, sempre) és el tresor més gran amb que et puguin retre homenatge: una simple polsera de fils o en tot cas, d’escubidús.

Uns dies en que l’energia (Anunci Endesa) i l’alegria (Allegria) contagiava a tots per igual i que semblava que no s’acabarien mai, no perquè fossin pesats, sinó per l’esperança que teníem la majoria de que no s’acabessin i que no arribés mai el moment quan toqués marxar (Cuando me vaya).

Ara ja hem tornat i pràcticament res ha canviat, però és clar, que volíem que canviés en aquests 11 dies que hem estat fora? Suposo que tots teníem la inútil esperança que el dia següent, al despertar-nos després de més de 12 hores de dormir ininterrompudament, tornaríem a sentir les rialles dels que es desperten abans d’hora i les poques ganes que teníem cada dia d’aixecar-nos, car 4 hores de son no donen quasi per a res...

Amb tot, ara ja ha començat la conta final (The final coutdown) per tornar a trobar el més vital (Busca lo más vital) per les 11 persones (una per cada dia transcorregut) que vivim amb més intensitat i passió (que no ganes) dels allí reunits; o sí més no, contant els dies que falten perquè torni a començar l’Esplai de cada dissabte, un breu edulcorant fins que torni a transcórrer un any...

Amb tot, sisplau, recordem (Please Remember) aquests dies com els més feliços de l’any, com jo segurament faré a despit d’altres dies feliços que pugui tenir, i espero que la memòria no se’ns mori mai (The memory will never die).

Amb tot, sento no poder incloure l’última de les cançons triades pels monitors, i he de fer-li una menció especial, es tracta d’Amaranth, de Nightwish.

Un cop fet aquest post de retorn, he d’explicar que aprofitant les millores tecnològiques i de mass media que està patint el món, publicaré el meu blog en aquesta direcció i també en el fotolog: www.fotolog.com/chufo06 on l’escrit serà el mateix amb l’única diferència de l’adjunt d’una fotografia inspiradora o que em vingui en gana en aquell moment.

Parada i fonda

2008-07-01T12:47:00.002+02:00

Aquest em sembla, de fet, ho sé del cert, que serà l'últim post en uns quants dies (a pesar de que tampoc publicava massa últimament), però té una explicació perfectament comprensible i que em fa molta il·lusió (i orgull) poder dir: demà marxo de colònies!
Tot i que no és quelcom nou que marxi de colònies (o de campaments), ja que aquest serà el meu 13è any que hi vagi, el que sí que em produeix aquesta il·lusió és el fet que sigui el segon any que hi vagi com a monitor, l'any passat va ser de monitor novell i ja serà per refermar-me en la meva hipotètica posició de "monitor cachondo" del grup, una posició que, francament, prefereixo no prendre gaire en ferm perquè voldria testar la meva polivalència.

De fet no em queda gaire més per dir, només que marxarem a prop d'Arbúcies, un poble que a la seva vegada està a prop de Sant Hilari Sacalm (on la Font Vella) i a uns 20-30 minuts de Girona. La casa de colònies, tot i que pel que m'han dit, més que casa serà caseta, és diu "El corral del Mataró" (m'abstindré de fer cap comentari del nom de la casa), però esperem que tot el que té de petita, ho tingui d'acollidora.

Aquest any estaré al càrrec del grup que nosaltres anomenem "Gran" que són els infants de 5è i 6è de primària, tot i que no és un grup gaire nombrós (7 persones) tampoc distarà gaire del número de nens de l'any passat que tenia un altre grup (el "Mitjans" de 3r i 4t) ja que hi ha hagut espantada general de les noies d'aquest grup (es veu que anar de colònies ja no mola).

Bé, doncs una molt bona primera quinzena de Juliol per tots (és clar! que no ho he dit, marxo demà i torno el dia 12!), quan torni ja faré un petit reportatge del que han donat de sí aquestes convivències.

(a veure si amb aquest post ja marxa el Sobera de per aquí, que em comença a fartar el home que s'ho passa tant de bé amb el seu penis...)

Estrategias mercantiles

2008-06-23T16:10:00.003+02:00

Antes de entrar en la tienda ya sabía que acabaría desquiciado. La cola de personas sujetando sus bolsas de plástico con cara de asco, daba la vuelta al mostrador y llegaba al borde con la carretera. Al coger la compra, entró en la larga cola a la vez que aprovechaba para observar el panorama, deleitandose con el espectáculo que suponía estudiar la hilera de personas.

Justo delante suyo, una familia de 7 miembros chillándose los unos a los otros por un motivo relacionado con el sitio donde habían aparcado la furgoneta. Algo más adelante, un chico tarareaba el ritmo de la múscia que escuchaba por los altavoces, mientras daba golpecitos con el pulgar en una de las barras del carro de la compra queriendo emular, sin duda, al batería del grupo.

Después del chico, unas cuantas señoras de venerable edad charlaban sobre algún tipo de reunión periódica que tenían en el centro del barrio y otra mujer, esta más joven, las miraba por el rabillo del ojo y soplaba a intervalos regulares, con un eviente cabreo por el ruido que las ancianas hacían.
Delante de la señora susceptible, dos chicas jovenes miraban la pantalla de un teléfono móvil y de tanto en cuanto soltaban una insoportable risilla provocada por la pantalla del artilugio.

Algo más adelante, después de un grupo de gente aburrida por el lento avanzar de la cola, a pesar de la rapidez mecánica con la que trabajaba la encargada de la tienda, tres hombres de mediana edad hablaban sobre lo "buena" que estaban las chicas del teléfono móvil; y ya casi en frente de la dependienta, una mujer mayor intentaba pasar delante de otro chico que escuchaba música esgrimiendo el argumento que tenía que ir a hacerse unos análisis muy urgentes "por el azúcar, ¿sabes niño?" y, al ver frustrado su intentona de adelantar una posición, empezó a blasmar sobre "lo caro que está todo hoy en día".

Nuestro protagonista, al ver tal espectáculo, cogió un billete de valor muy superior al de la compra, lo dejó al lado de la dependienta y con un "hasta luego" perfectamente audible por todos, dejó la tienda entre la mirada de la gente que empezó a sacar billetes de sus monederos y a apelotonarse ante la dependienta.

Dibuix made in jo mateix

2008-06-17T13:52:00.003+02:00

El que fa l'aburriment... Mai m'he considerat una persona a la què li agrada dibuixar, de fet, pitjor dubto que es pugui dibuixar, però quan un està aburrit, fa coses com la que segueix:

Senzillament, una part de mi assegut a l'escala mentre parlava amb una amiga (sí, suposo que la puc tornar a anomenar així...) sobre la nostra vida i miracles...

Cavilada

2008-06-14T12:20:00.002+02:00

En aquets dies post-selectivitat, la veritat és que he tingut bastant temps lliure per pensar i divagar sobre la vida, i sens dubte ha sigut un temps bastant profitós a pesar de que bàsicament he tret al "conscient" les idees que tenia al "subconscient" i, si no us importa, ho transmetre de manera "filosòfica" amb una cita d'aquestes que fins que no passes per una situació similar, no entens.

"La certesa de que quelcom és impossible et fa prendre riscos totalment innecessaris."

Pel que es veu com a filòsof no en treuria ni cinc, però que voleu que us digui, la vida és dura i sovint ens hem d'acontentar amb una diminuta part del que realment volem...

I ara piquem de mans!

2008-06-12T16:42:00.003+02:00

Ja está! Ja hem acabat selectivitat, el curs, els exàmens i tot el que vulgueu! Selectivitat suposo que bé, m'autoauguro de 7.5 a 8 de nota a selectivitat i més o menys el mateix de nota de tall, així que suficient (i de sobres!) pel que necessito.
Els exàmens selectivitzadors considero que han anat prou bé (a pesar de que el de llatí s'han quedat bastant a gust amb el text per traduir i amb el canvi d'estructura de la prova que m'ha xafat l'estratègia, però me n'he pogut sortir prou bé.

Ara festa ballesca fins que d'aquí tres mesets comenci l'universitat. Por lo pronto, soparet avui, demà i colònies d'aquí 15 dies.

Però com que no tot en aquesta vida és parlar d'exàmens i del bé que estic sense pressió, aquí penjo tres videos que mostren en estat pur com n'és de cassurra la gent, per cert, abans d'escoltar les respostes, pareu el video, responeu vosaltres, i sentiu després el que diuen ells!

Els altres dos no funcionen, així que aquí teniu el vincle directe: http://www.eitb.com/dateelbote/clasicos/1/270039/es/
http://www.eitb.com/dateelbote/clasicos/1/269583/es/

Un contre breu

2008-06-08T13:34:00.002+02:00

Quid pro quo
Li anaven a tancar el servei de funerària, que era la seva única font d'ingressos en els 40 anys de professió.
Va sortir al carrer, va comprar una pistola i se la va donar al primer que va trobar.
Es va allunyar d'aquell home amb un somriure als llavis mentre sentia el tret de l'arma impactar contra algú.

Evolucions?

2008-06-05T12:46:00.004+02:00

Es diu que l'art ha evolucionat al llarg dels anys, doncs bé, per a mostra un botó.

El quadre de sota va ser pintat a començaments del segle passat per Kandinsky, mentre que el de sobre (un dels meus preferits, tot s'ha de dir) va estar pintat durant la segona meitat del segle
XV per Vermeer.
I jo pregunto, on es veu la "evolució"? O, és més, on es veu l'art en la pintura de Kandinsky?
Diuen que l'art és subjectiu, doncs francament, ja ens podríem haver quedat amb l'art del segle XV...

I tu, on fiques la felicitat?

2008-06-02T16:13:00.004+02:00

Stuart Mill deia que la finalitat de l'èsser humà és ser feliç i que la societat li ha de facilitar aquesta felicitat. Realment no sóc al 100% feliç, tot i que sí tinc molt d'aquest percentatge assolit, gràcies sobretot a una activitat que cada dissabte per la tarda es repeteix de 16.30 a 18.30 i que té tota una planificació el dia anterior i una avaluació exhaustiva (ejemm) el dia de l'activitat; una activitat que es va repetint durant l'any i que té la seva culminació durant dues setmanes del mes de Juliol. És curiós, perquè hi ha gent que va buscant aquesta part de felicitat durant molta part de la seva vida i jo la vaig trobar l'any passat, potser sense voler ben bé, sinó per seguir un impuls de l'infantesa, i ha resultat ser la meva font d'esbargiment i de desaparició per unes hores del món.

Aquest any, aquest petit santuari fa 20 anys (dels quals n'hi he estat 10 anys com a nen, 1 com a premonitor i aquest serà el meu segon com a monitor) enguany i que menys que una austera, però divertida i catxonda com la que més, celebració amb els petits kamikazes amb els que tant i tant disfrutem...

20 anys que espero que siguin els primers de molts altres.

Revisió 2007-2008

2008-06-01T10:23:00.002+02:00

Bé, ja estem pràcticament al final de tot i, com no, toca fer avaluació i revisió de tot el que ha passat aquest curs escolar, de fet, l'últim dels meus cursos escolars.
La revisió d'aquest curs és bastant simple, ja que, a pesar de tot, aquest ha sigut un curs regular respecte moltes coses imporants: les amistats s'han mantingut i inclús he conegut nova gent que algun dia podran ser amics del tot; els temes acadèmics, doncs bé, com sempre, una nota mitjana de batxillerat superior a la que esperava, però que de totes formes no simbolitza res cara a entrar a història (amb una nota de tall de 5, que ja he assolit amb la de batxillerat).

Els temes emocionals, podríem dir que han seguit una projecció simètrica: vaig començar el curs intentant desenamorar-me d'una persona, i l'hem acabat igual, amb tot d'altibaixos pel mig...

Però bé, suposo que ara toca parlar del futur. Un futur que es presenta incert on els hagi: la gent amb qui he compartit aula des dels dos anyets marxen i probablement no els torni a veure en molt temps; una nova manera de fer classes, de fer exàmens... tot de nou. Tot.

Ara es veurà la gent que de debò ha volgut estar al teu costat sempre, i la gent amb qui realment pots confiar, i molt probablement, el veure que hi ha gent que estimes i que marxen del teu cantó sense mantenir cap tipus de contacte (perquè passarà segur) serà el que més et dolgui, desprès de tot el que has passat al seu cantó, però probablement serà el que et faci madurar del tot i recuperar aquest sentiment d'impotència que ha caracteritzat la relació amb aquesta persona durant els dos anys que fa que us coneixeu...

No obstant, aquest ha sigut un bon any respecte els companys de classe i la relació entre nosaltres, una bona forma de despedir-nos per sempre? El temps ho dirà...

Només els desitjos de una bona vida i de molta sort en fer el que decidiu fer.

Impulsos

2008-05-27T08:42:00.003+02:00

"Odiava aquell home. El seu posat de suficiència, les seves bones formes, la seva propina després de cada servei... Mai es queixava, tot i que tardés a atendre'l o esperés més del necessari per servir-lo, no l'havia sentit mai criticar el deficient servei.
Quan errava a propòsit amb la conta, treient alguns euros, ell li feina un somriure de compromís tot retornant la safateta de plata amb el paperet i fent notar, amb suma delicadesa, l'errada.

Feina vora un any que havia començat a regentar el r estaurant, i també l'odiava per això! En un carrer ple de restaurants, havia anat a parar precisament en el seu!
Solia portava bones acompanyants a les que sempre aconvidava a menjar independenment de la suma final, i a les que feia riure, entenia o les feia sentir recolzades d'una manera odiosa.

Però sabia que aquell dia no se'n sortiria amb la seva. Aquell dia duria a terme una treta que el faria quedar com un roí. A l'hora de tornar-li el canvi, va ficar unes monedetes de més, un pla perfecte!
Va apropar-li la safateta de plata i va enretirar-se, unes passes, per vanarar-se de la seva jugada, per assaborir la glòria, però l'altre es va girar, i amb un somriure sol·lícit diguè:

- Disculpi, però crec que s'ha equivocat amb el canvi.

Un cop de puny va volar quasi al instant a la seva galta esquerra, i el cambrer va riure, triomfant i desesperat.
L'altre va tocar-se on el puny havia impactat i somrigué, educadament, tot agafant els diners:

- Bé, crec que ara si està correcte"

Tot sovint reprimim molts dels nostres impulsos, sense obtindre la extrema satisfacció que ens produiria realitzar-los.
Desenganyem-nos: els trens només passen un cop a la vida, o els agafem a força d'impulsos, o els perdem per sempre.

Nova de contes breus

2008-05-19T09:28:00.004+02:00

Destí
Els records de l'ahir el corroïen per dintre i l'incertesa del demà el feia tèmer el seu destí. Amb l'avui com única convicció, va prèmer el gallet i una bala el va travessar. Estava feliç.
Era amo del seu destí.

Educació
El veia sempre que passava pel mateix lloc, el saludava i mai li tornava la salutació. Al final, enutjat, va donar-li un cop de puny amb totes les seves forces, fart de la seva manca d'educació. El mirall es va esmicolar amb l'impacte.

En breu intentaré penjar un relat més llarg, potser algun tipus d'història que continuarà en més d'un post...

Robot Chikilicuatre

2008-05-16T10:06:00.002+02:00

Mai em cansaré de lloar els caps pensants que hagin inventat aquest fenomen de masses en què s'està convertint Rodolfo Chikilicuatre. I ja no només és un fenomen nacional, no, ara ja ha traspassat fronteres i se'n sap d'ell al país del sol ixent; una bona mostra d'això és aquest video on veureu... bé, mireu-lo vosaltres i jutgeu si els creadors d'aquest personatge no són uns genis.

Dues imatges de final de curs

2008-05-14T18:29:00.004+02:00

Aquesta primera, títulada "Ruïna ruïnosa" i també coneguda com "La ruïna se me menja". Realitzada per un servidor en una hora de repàs a classe. Notis com la ruïna representada com una gran mosca collonera xucla a l'ent indefinit (en clar giny al crit de Much en el rostre) abillat amb una samarreta que també posseeix un servidor, que no pot fer més que deixar-se xuclar, aliè al seu fatal destí.

I aquesta segona imatge, molt probablement una resposta a algun examen de finals de segon de Batxillerat. L'apartat de redacció en els exàmens de selectivitat que en aquest cas està perfectament detallat, contestat i sintetitzat per tal de facilitar la correcció i la puntuació al professor de torn.

(Clicar sobre les imatges per una visió augmentada de les mateixes)

A un dia per acabar el curs, crec que tinc tot el dret a delirar....

P.P (és a dir, Post, de deprés, Post, de escrit): amb aquest deliri inconscient, declaro oberta una nova secció: Art en general.

Vida de l'estudiant? Ja te la pots confitar

2008-05-11T16:28:00.002+02:00

I de nou una altra aturada en el meu ritme de publicar posts... La veritat és que sembla que ho fagin a proposit, no?
En aquesta ocasió ha sigut per un motiu que crec bastant convincent: m'estic jugant el futur.
Bé, dit així sembla molt fort, la veritat és que la nota mitjana per entrar a la carrera (5) em sembla que la tindré perfectament, però dels examens no me'n deslliura ningú (i de la bronca paterna, tampoc!), i és que tinc 8 examens en tres dies que em queden de curs, ja que dilluns és festa i divendres ens el donen lliure perquè per la nit tenim la "cerimonia d'entrega de les orles" (suposo que ens donen el matí lliure per anar a la "pelu", al maquillador, al callista i de més...).

D'aquests 8 exàmens, 3 no els he d'estudiar (dos són de selectivitat, que pot entrar el que sigui, i l'altre de llatí, que tres quarts del mateix), ara bé, dels altres 5, 3 són d'aquests que dius "cagate lorito" (economia de tot el curs, filosofia trimestral i història de l'art, tot el contemporani).

A part dels exàmens, la setmana que vé he d'entregar dos treballs, un comentari d'art, una redacció de castellà i un writing per l'acadèmia d'anglés...

Clar que dius: "Noi, ets un estudiant, és el que et toca!" I jo estic perfectament d'acord, clar que... AQUEST CAP DE SETMANA ÉS LA FESTA MAJOR!
Així que per aquells que diuen que volen tornar a la vida d'estudiant, ja us la podeu confitar!

Paradoxes del calendari

2008-04-29T16:17:00.003+02:00

Donant un cop d'ull al calendari m'adono de la paradoxa qeu hauria de suposar per certes persones alguns dels dies de l'any en què es celebra alguna festivitat.
M'explico.

Hi ha molta gent avui en dia que és declaradament anticatòlica i així es manifesta quan algú del seu voltant toca un tema relacionat amb això, no obstant, ningú fa mala cara quan li donen el regalet el dia 6 de gener, de fet, ells també fan regals aquell dia!
De la mateixa manera, poqueta gent he sentit jo queixar-se per tenir festa durant alguns dies de la Setmana Santa, l'1 de novembre o el dia de Nadal (sopeta de l'àvia i sopar amb familiars que no em vist de l'any anterior a part). Si és que... maleïda religió!

Però no només de beatillos viu el món, també tenim els gloriosos patriotes catalans. Aquells que lluiten contra l'opressió de l'Imperi Espanyol, tot i que és clar, el 12 d'octubre que no els manin treballar!
I un momentet, que encara n'hi tenim un altra! Tenim l'excel·lència: Visca Catalunya! Fora el clergat!... però que ni se'ls ocurreixi tocar-me el pont del 6-8 de desembre!

I ja, per finiquitar el tema i acabar d'encendre la digna institució de la censura, farem un petit acudit: quin és el súmmum del calendari? Qué el dia del treball sigui festa! Però espera! Qué encara hi ha un resúmmum! aquest anys hi ha el pont del 2 de maig! Qué no sigui dit que el dia anterior fos la festa del treball!

Per cert, per estalviar algun comentari que pugui anar en aquesta línia i per sossegar algú, un petit detall sobre la meva persona: demàgogic? Sí, i a molta honra.

Camins i dreceres

2008-04-27T17:21:00.003+02:00

És curiós com a la vida abandonem i reprenem els companys dels camins que ens fan ser persones.
M'he estat vora 10 mesos per un camí difícil. La gent deia que l'abandonés, que només em portaria problemes i que no valia la pena: jo no els feia cas i seguia. De vegades, em sortia del camí, però al cap d'unes setmanes hi tornava de nou, anyorant-la i desitjant no haver-la deixat mai. Sovint deixava aquest acompanyant perquè la meva consciència em deia que el deixés, però al retornar-hi, feia callar aquesta veueta que alguns anomenen raó (altres, pepito grillo) i jo seguia caminant, aliè al que l'altra gent sufria quan seguia aquell camí amb aquella acompanyant.

Al cap d'aquests 10 mesos, per fí em vaig adonar que no era ni camí correcte ni la correcta companya de ruta: el que abans havia sigut llargues ombres pel meu caminar i tolls d'aigua fresca, ara només eren boscos ferèstecs i fang ressec. La culpa era meva i ho savia: havia acallat la consciència buscant quelcom que se m'havia estat negat des de sempre. Però no era la solució ni de bon tros.

Vaig sortir del camí com vaig poder, potser deixant un recòrd de mi en ell i en ella, però tampoc m'he parat a pensar-ho ni a observar-ho: les meves passes s'havien aturat, desitjant descansar per un moment i potser pensant que mai tornarien a seguir aquell camí, però quan menys m'ho esperava, una mà estesa cap a mí, ajudant-me a aixecar i convidant-me a reprendre el camí, però aquest cop per altres viaranys.

I jo ara, assegut a l'herba, observant la mà que m'és estesa i reflexionant que fer, quin camí seguir i amb quin company de passes.

Dues dècades

2008-04-23T17:19:00.002+02:00

Un ennuvolat 23 d’abril vam tombar la cantonada i ens vam submergir, quasi sense voler-ho, en un torrent de sensacions tan curioses com agradables. El vermell de les grans roses que restaven inerts en els cabassos de les venedores ambulants harmonitzava els grocs i els verds de les parades de flors, i l’olor de cada ram es confonia amb la dels altres, tot creant una fragància que impregnava la roba de qualsevol que s’hi apropés.

Els crits de la gent, oferint les flors als vianants, es barrejaven amb la remor del mar, ondulat per una suau brisa, tot i acompanyant aquesta peculiar orquestra, sonaven els alegres cants de les gavines que sobrevolaven la mar en busca d’algun peix que endur-se al pap.

La mateixa brisa que acaronava la superfície del mar, era la que em feia voleiar els cabells i que me’ls esbullava davant la minsa protecció que oferia el meu barret, aquell que em vas regalar el nostre darrer aniversari.

Mentre anàvem passejant entre les parades, tu m’emplenaves els braços de vistoses flors i em feies riure quan trobaves algun defecte inexistent en la disfressa que els mims duien posada.

Ens vam asseure en aquella terrasseta tan petita que tu odiaves, però que vas permetre que hi anéssim perquè <<És el teu dia>>. El cambrer mirava amb un somriure als llavis les flors que hi havia en una cadira al cantó de la nostra taula, i es va oferir molt amablement a portar-nos un gerro amb una mica d’aigua.

Vam demanar el de sempre i vam xerrar durant molta estona, potser dues o tres hores mentre em fregaves tendrament el palmell de la mà amb els teus dits i jo m’abrigava amb la teva jaqueta nova perquè el dia havia començat a declinar i la brisa havia esdevingut un vent considerable.

Finalment vam aixecar-nos de la paradeta i em vaig començar a encaminar cap a casa, però tu ho havies pensat tot, era el meu dia i el sopar ja estava fet. Una reserva al meu restaurant preferit era la millor forma d’acabar aquell dia...

Avui, dues dècades exactes més tard, he tornat a doblegar la mateixa cantonada i un torrent de sentiments oblidats em tornaren a inundar el pensament. Els olors, els colors florien de nou en el meu record, tot evocant-me les imatges d’un passat tant llunyà com agradable.

La suau brisa que feia voleiar les lones dels tendals i havia fet bressolar, anys enrere, la teva jaqueta de lli sobre les meves espatlles, seguia present, com si volgués que recordés aquell dia, el millor que la meva vida.

Les venedores de flors, ara ja sense cridar, seguien omplint el carrer amb les seves roses, i la gent anava perduda per aconseguir comprar, ni que fos una sola rosa. Tu me n’omplires les mans.

Tot resulta igual que aquell dia. Els mims encara hi són, els hauries de veure! Com sempre impol·luts en el seu vestir i totalment aliens a la gent que els passa per davant, concentrats per no moure’s més del necessari.

Tot resulta igual que aquell dia. Només hi falta una cosa.

Només hi faltes tu.

Narració premiada amb un accèssit als Jocs Florals de l'escola Les Heures, 23 d'abril de 2008.

Petit assaig sobre la felicitat

2008-04-19T13:08:00.003+02:00

El diccionari de la Real Academia de la Lengua (RAE) defineix la felicitat com: "Estado del ánimo que se complace en la posesión de un bien." Ara bé, que és això de "un bien"? Representa que és una cosa que ens agrada? Algun bé material potser?
El mateix DRAE, en una de les seves acepcions, descriu el bé com "En la teoría de los valores, la realidad que posee un valor positivo y por ello es estimable."

Buscant les parauletes ens podríem estar 4 págines de blog, i francament, no tinc ganes, així que utilitzaré aquesta acepció que ens dónen des de la RAE per explicar la meva visió de la felicitat.
"La realidad que posee un valor positivo y por ello es estimable". Curiós.
Segons el meu punt de vista, la felicitat és aquell cúmul de situacions agradables, gent agradable que t'has trobat en la teva vida.
Si se'm permet el símil, la felicitat és com un pastís. Tenim el "topping" del pastís, que és el que normalment ens fa estar eufòrics o deprimits, amb ganes de menjar-nos el món o amb ganes de no aixecar-nos del llit. Aquest "topping" és la part més fluctuant de tot el pastís, canvia d'un dia per un altre sense raó aparent i normalment no està més de un cert temps en un estat fix. Quan ens trobem amb ganes de estar sols, als pocs dies, a la semana o quan sigui ja ens trobem reposats del tot i volem seguir; i viceversa.

Després ens trobem la part intermitja del pastís, el farciment. En aquesta zona hi ha tot el que he comentat abans: els bons record, aquells moments que no s'esborraran de la nostra memòria, aquelles converses de hores i hores en les què no es diu res en especial, però mai hi ha un silenci entre els que parleu.
Això és el que motiva el nostre estat d'ànim, el nostre "topping": la capacitat i la qualitat que per nosaltres tenen els nostres records.

I finalment tenim la base del pastís, la base de la nostra vida, la estructura per la qual sí que som feliços o som uns absoluts desditjats. Aquelles coses que sempre estaran allí, fent-te costat sempre, fent que el "topping" sigui bo i que el farciment sigui el millor possible.

Cadascú fica la base de la seva vida on vol: amics, parella, família, esport... però l'important a la vida, el que et fa feliç de veritat és saber que tens aquesta base. L'altre ja vindrà amb el temps.

Mama, per què sóc tonto?

2008-04-09T15:53:00.002+02:00

El fet que avui en dia la gent surt preparada com el cul (amb perdò) no ho pot discutir ningú. No entraré amb polémiques si abans la gent sortia millor preparada que ara, o si a la Patagónia ensenyen millor que aquí. El que pretenc fer és un petit análisis de per què la gent surt com surt.
Per tal funció, s'han d'estudiar tres principals factors que repercuteixen en el quart i més definitiu factor: la consciència de la persona.

Per començar tenim el factor escola/sistema educatiu. No crec que els continguts que s'ensenyin ara siguin dolents o pitjors, ni tampoc crec que els docents siguin dolents, però el problema que al meu parer es deriva dels centres educatius és que han pres una funció de "lloc de acollida perquè els nens no estiguin pel carrer malejant" i s'ha oblidat de la mà dura contra els nois.
Mà dura en el sentit de causa-conseqüència: la lies a classe-fora de classe, no justifiques medicament la falta en un examen-aquest examen ja l'has fet, fas 20 minuts tard a classe-no entres a l'aula...
Pot sonar dictatorial, però molt probablement la gent començaria a apendre i a no estar a classe perquè a casa no els volen.

Segon factor: la casa.
Avui en dia, la gent està molt atrafegada, tant el pare com la mare treballen, val, molt bé, però el que no trobo gens justificable és que un nen de 9 anys tingui teléfon mòbil, o que es passi tot el matí del dissabte davant de la televisió, o que per les tardes, en comptes d'estar jugant a la placeta, estigui a casa jugant amb la seva playstation que els Reis Mags li van portar.
Comprenc que els pares tinguin feina, però senyors! Vostés van decidir tenir un fill amb tot el que comportava això! No es pot tenir al nen "supercontrolat" mitjançant ginys electrònics perquè no podem estar al seu costat, escoltant com li ha anat el dia, un nen porta responsabilitats que no es poden obviar perquè "estem molt cansats" o "volem veure la tele".

Per acabar, tenim la societat en general.
Tothom sabem que la societat de consum en què estem sumits en els inicis del segle XXI fa autèntica mania a les mosques (bé, tothom menys la gent que està controlada pel consumisme, és clar).
Ara com ara, a la gent la deixen fer el que els foti la gana, que després, a l'hora de pagar els plats trencats o de lamentar desgràcies, ja ploraran!
Per què prevenir si desprès és molt millor guarir i cobrir-nos de glòria?

Senyors, jo no vull vendre cap moto, cadascú és conscient plenament del què fa i de com ho fa, però tampoc ens enganyem i marxem de rosetes, aquí cadascú té la seva part de culpa, però clar, enviem sempre la merda a un altre (amb perdò): la família, on s'hauria d'ensenyar els valors, diu el lloc on fer-ho és de l'escola, ja que per alguna cosa paguen un tant cada més. L'escola diu que la culpa és de la societat i de les influències que reben els nens. I la societat diu que la culpa és dels pares, que són els responsables de l'educació dels seus fills.

En què quedem?

Mirem-nos cadascú el nostre melic i deixem d'escampar merda, que ja som grandets, cony!

Passivitat assassina

2008-04-03T14:44:00.003+02:00

Com cada matí el corneta dóna l'ordre d'aixecar-se. Els integrants de la companyia s'alcen com un ressort, disposats a rependre una rutina que s'està repetint els darrers 8 mesos, tot i que sembla que el riu del temps no flueixi per aquella terra.

Tota la barraca està deserta, però hi ha un llit que encara resta ocupat: un soldat no ha volgut sortir a formar.

No, no vol sortir a construir una casa que demà tornarà a caure, no vol sortir del llit per guarir algú que el foc creuat matarà.

El seu treball és inútil. Faci el que faci sempre serà com aquella formiga que intenta trencar una branca. Qué més li dóna sortir a fora a esquivar bales i bombes? Quin sentit té intentar canviar un món podrit i corromput?

Potser farà més quedant-se al llit i pregant, sense donar cap motiu per ser mort o mutilat. Sortir és la mort...

Buscant un refugi innexistent, aquest soldat es cobreix amb la manta, aliè a l'obús que, inevitablement, impactarà sobre el sostre que l'aïlla dels mals del món.

¡Pero te quiero!

2008-03-26T17:15:00.002+01:00

No pretén ser cap tipus de burla ni de despreci a ningú, però mireu aquest vídeo i digueu-me, amb la mà al cor, si no us ha arrancat cap mig-somriure en cap moment.

Per favor! A vegades van bé coses com aquesta per oblidar preocupacions i poc més de 4 minutets rient a la cadira de l'ordenador.

Entusiasme sospitós

2008-03-17T11:28:00.002+01:00

Avui m'he volgut fer eco d'un article del Carles Capdevila (gran periodista català on els hagi) escrit el dia 30 de maig de 2007 en el diari Avui i que parla d'un, diguéssim, moviment amb el qual m'hi sento molt identificat: el d'educador en el lleure o, com m'agrada dir-me a mi, monitor d'esplai.

L'article fa així.

Entusiasme sospitós

Som en un país abstencionista i desencantat, on se suposa que els joves han d'estar desmotivats. Que alguns d'ells es dediquin a educar la nostra canalla de franc i amb tant d'entusiasme és molt sospitós.

Són uns éssers estranys d'entre 18 i 25 anys que es fan dir monitors d'esplai, o caps d'agrupaments. Els reconeixereu perquè pringuen totes les tardes de dissabte als caus muntant gimcanes, perden els caps de setmana fent excursions i malgasten la Setmana Santa sencera i quinze dies de juliol anant de campaments. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut.

La broma fa dècades que dura, i no són quatre sonats, es tracta d'uns quants milers. S'ha procurat fer burla d'ells com a xirucaires idiotitzats, se'ls ha fet saber que s'han acabat les utopies i que la gràcia d'avui dia és ser famós, però ells insisteixen que no. Són especialment pesadets amb la idea d'anar a la muntanya i educar en el lleure, assumeixen responsabilitats i ens donen lliçons als pares sobre coses tan antiquades com desconnectar, conviure i madurar. I a sobre se'ls veu feliços, i -el que és pitjor- a la canalla que cuiden, també. Això els fa poc integrables a la societat, perquè el que es porta és no fotre res i fer cara d'estressat, i no pas passar-te el dia organitzant coses amb un somriure.

L'administració els dóna l'esquena i els nega el dret a fer servir les escoles públiques (perfectament desaprofitades els dissabtes) per intentar que s'ofeguin en petits locals d'entitats que sovint són literalment uns caus, però ni així pleguen. Els mitjans de comunicació tenim a punt el protocol del linxament mediàtic i exigència de responsabilitats a la mínima que algun grup es perd al bosc, però ells allà, valents.

Les tècniques de captació de nous membres són terriblement sofisticades. Per culpa d'un mètode estranyíssim anomenat seguir l'exemple (oi que sona carca?), molts nens d'esplai s'acaben assemblant als seus monitors, i volen ser castellers, diables o voluntaris d'oenagés. I com que el moviment es renova, costa etiquetar-los de gent poc moderna, perquè viuen al dia i s'adapten als nous temps.

Si almenys tant d'esforç fos al servei d'una secta destructiva, s'entendria, i algun actor de Hollywood els donaria suport. Però no, no són cap secta i la seva voluntat és totalment constructiva (ai, uix, quin concepte més passat de moda). Són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. Algú els hauria d'aturar abans que se'ls acudeixi canviar el món de veritat.

Catalans i catalanes, ja som aquí!

2008-03-15T12:47:00.004+01:00

Desrpés de tres dies d'estada al centre de l'imperi, ja estem un altre cop aquí el 14 nois (se'n va despenjar una al final) i les dues professores (anar-hi, hi vam anar 16, el dubte es saber qui més tornarà de "paquet"). Intentaré resumir una miqueteta qué van donar de sí aquests dies...

Dimecres 12.
Innauguració personal de l'AVE que em va deixar amb força bon gust de boca: seients cómodes i suficientment separats els uns dels altres, bona temperatura dintre dels vagons i millor velocitat. Resumint, en dues horetes ens vam plantar a Puerta de Atocha. Aleshores va començar el show del metro que es repetiria durant els tres dies, que en essència van ser que la gent (inclús certa professora) no sabia anar en metro i es veu que no se podia seguir a la gent que sí en sabíem...
Bé, el fet és que vam arribar a la pensió, tot i que més que pensió, es podria anomenar tranquilament cort de porcs, tot i que com que tampoc vam estar-hi gaire, no la criticaré massa...

Vam anar cap a la Plaza Mayor on una dona un tant, diguéssim, peculiar ens va explicar una miqueteta el Madrid dels Austries. Per la tarda Palacio Real i Almudena, després Cibeles i estoneta lliure. Una tarda molt acceptable pel meu gust.

Per la nit, sopar al FresCo, on el Ger va disfrutar de les pizzes com un camell i el de desrpés ho poso sota censura.

Dijous 13.
Vam anar a Toledo i també vam posar de manifest la aparent falta de organització de les professores acompanyants. Vam visitar la Sinagoga del Tránsito pel matí, i a corre cuita vam comprar quelcom per dinar i vam pujar a un trenet turístic on ens vam menjar l'entrepà o el que vam poder agafar (amb la posterior indigestió general), desrprés vam veure el Entierro del Conde Orgaz, pintura del Greco, la Catedral de Toledo, la Mezquita del Cristo de la Luz (que estava en obres...) i després estoneta lliure per descansar i comprar (el moz per exemple va comprar una espasa).

Per la nit, sopar a un altre FresCo, aquest més a prop de la cort de porcs i desrpés torna a haver-hi censura...
Aquest dia em va agradar força, perquè considero que Toledo és, juntament amb Salamanca, de les ciutats que tenen un centre històric més bonic, no obstant, altres persones ho van considerar com "un dia per veure pedres" i haguessin preferit poder anar al Warner Bros Park, amb el Piolin i el Snoopy, sense comentaris...

Divendres 14
Aquí ja va ser el caos de la desorganització!
Les professores ens van deixar uns 45 minuts de lliure per la Gran Vía, cosa perfectament acertada, però desrpés vam anar al Reina Sofía una visita que en principi estava planejada de 11 a 13 ,però... Ens vam equivocar de porta d'entrada, al trobar la bona, vam estar un munt d'estona esperant, fins que vam entrar al museu a les 13 hores sabent que havíem d'anar al Prado a les 14.15!! Ens van donar 45 minuts per visitar les dues sales que recollien la exposició temporal de Picasso (amb el que em vaig reforçar en la meva idea de que no m'agrada el pintor) i desrpés comprem alguna cosa depressa i corrents per menjar (jo no vaig comprar res) per poder estar al Prado i després descobrir que la visita no era guiada i que podíem haver anar quan haguéssim volgut!
Un cop dintre, ens van fer donar voltes com a rucs sense saber on anavem (perquè tampoc hi havia un mapa amb condicions...) fins que un servidor, fent-se eco de les protestes dels companys, va decidir comentar que ens deixessin campar lliurement i trobar-nos desrpés a la cort de porcs per agafar les maletes.
Uns quants ens vam quedar a dinar pel Retiro i desrpés vam anar a veure el Congrés i el Santiago Bernabeu.
I després es va acabar d'arrodonir la desconeixença del sistema de metro ja que un grup (acompanyat per una professora) va agafar la direcció equivocada de la línea de metro que havíem de prendre per tornar a Atocha!

Per acabar, alguns comentaris sobre el que s'hauria de millorar:
- No agafar el trenet per Toledo.
- Deixar més llibertat a l'hora de seguir l'horari, a la vegada que no algutinar tantes visites en poc espai de temps.

Sobre l'allotjament, tampoc em puc queixar gaire, ja que tot i que (parlem clar) era una merda de pensió, la situació era immillorable, a 5 minuts de la Puerta del Sol i amb una parada de metro al davant...

Això va ser en resumidas cuentas el nostre viatge de final de curs, on, com sempre, el millor de tot va ser la gent que hi vam anar.
Bones festes de Setmana Santa!!

Ja està! + Historieta

2008-03-11T15:10:00.002+01:00

Senyores i senyors, aixó ja està!
Ja hem acabat la setmana i pico d'exàmens (13 exàmens en 7 dies, no està pas malament). Ja s'ha acabat el anar a classe abans de Setmana Santa, perquè demà 13 companys/es, dues professores i un servidor agafen l'AVE a les 7 del matí (perdò, millor ho espeficio, haurien d'agafar l'AVE a les 7 del matí) direcció a la capital de l'Estat (sociata de moment...).
Ens estem 3 dies amb les seves conseqüents dues nits, la diversió d'aquestes dues nits no està gaire assegurada, però un servidor farà bon ús de cert maletí que indueix a la ludopatia per mitigar el possible aborriment.

Com que un post per dir que ja s'han acabat els exàmens, que començo festa i que marxo a Madrid és molt insuls, aquí va una historieta que vaig escriure amb 11 anys per una activitat de classe, en la que ens havíem d'inventar un conte relacionat amb una fotografia. Aquí va el meu, perquè vegeu com ja apuntava maneres. (está escrit en versió original, amb les errades d'accentuació i d'ortografia que feia amb 11 anyets)

L'Amparito era de Mèxic, va vindre a Espanya per questions de treball, tenia papers, pero quan va arribar i van comprovar els papers, deien que no els tenia en regla així que va protestar, el dia següent la van portar als jutgats i li van tornar a mirar els papers i resulta que els tenia en regla i despres van fer empressonar als guardies per racister i per inventar-se papers que no existien i els van posar a la perpetua i casi els degollen, els torturen, els decapiten, els fiquen a la cadira elèctrica a 1.000.000 de W, els aufegen a la camara de gas i els xafen el cervell, els afusilen amb franco-tiradors, els ahorquen i els injecten l'infecció letal (suposo que volia dir "injecció"), pero no els van fer res d'allo i l'Amparita es va salvar d'enviar-la al seu pobre país.

Sense comentaris.

Per cert! Ja m'he acabat el Harry Potter!!

Resposta al ger i collons de toro

2008-03-08T12:37:00.003+01:00

Aprofitaré aquest espai per respondre al Boques en el seu últim post, ja que és un tema que a mi també m'afecta...

Per cert, ja he acabat els exàmens i podré tornar a escriure de forma més o menys regular (tot i que dimecres, dijous i divendres estem a Madrid de viatge de fi de curs, que obviament serà comentat i, molt em temo, criticat fins la sacietat pel Boques, el Moz i per mi mateix)

Val, dius que consideres que no hi ha res important el aquell, dia, però qui ets tu per saber si hi ha algo important o no? Qui et diu que precisament aquell dia no expliquen la moral d'algun filòsofs que entra a selectivitat o (com que a tu les lletres te la pelen, tot i que t'ensenyarien a esciure bé "concidero" i amb respecte t'ho dic) t'expliquen alguna doble derivada elevada al cub amb 3 incognites (o el que sigui xungo dintre de les matemàtiques o la física; compendràs que un del humanístic no té ni idea de derivades, integrals o radicals)?

Dius que tens un 8 de la ESO i primer de batxillerat aprovat amb un 7. Em sembla perfecte, jo tinc de primer de batxillerat un 8.33 (crec) i tot i que necessito només un 5 per entrar a història, segueixo anant a classe.

Em respondràs que ho faig perquè vull, que ningú no m'obliga a anar o qualsevol argument demagògic del que has exposat abans, però la veritat és que són arguments per tu, per mi només és xerrameca sense sentit per moltes coses: perquè els teus pares estan xapant cada mes una quota perquè tu puguis estar escolaritzat i puguis ser algú en el dia de demà; perquè és una falta de respecte no anar a classe perquè tens feina atrassada quan t'has estat el cap de setmana dormint pel matí, mirant la tele per la tarda i sortint per la nit; perquè la teva excusa per no venir sigui la que estàs deprimida quan fa un mes ja la vas utilitzar; perquè la gent que s'està tot el matí a caseta estudiant, mentre que hi ha gent que s'aixeca a les 7 del matí i compleix la seva obligació amb ell mateix, no hauria d'estar igualment puntuat...
Vaja, ja estic recorrent jo també a la demagògia...

Sí, jo també estic en contra d'aquesta gent que no venen a classe perquè no volen, fiquen l'examen el dia que els va bé (amb la conseqüent prórroga per estudiar) i es queixen que als altres els donen més oportunitats que a ells per aprovar l'assignatura.

Val que la gent tingui uns collons com els toros (amb perdó per l'expressió, però realment és així), però ja que tenen la poca decència de no venir a classe, que no es quexin dels que si que venim, collons!

P.D: Ger, he aprofitat el teu post per rebatre'l, no tot el que dic aquí va per tu i espero que no t'ho prenguis en aquest sentit...

Salvem Eurovisió!

2008-02-25T17:16:00.004+01:00

Senyors, s'apropa el gran event musical que tothom estava esperant! Eurovisió està a la volta de la cantonada i estem cridats per triar el nostre representant que segur que aquest any ho farà, no millor que l'any passat perquè des d'Espanya sempre enviem el millor del millor, però segur que ho bordarà, i els presentadors se'n faran un fart de dir allò de: "Speiny 12 poinys!".

Com sempre, Espanya ho petarà gràcies als bons cantants que destinem a la performance aquesta d'Eurovisió, o si no, qui no recorda la "Rosa de España" o els nois de D'Nash (jo, la veritat es que tant sòls he recordats aquests dos "artistes" que s'hagin presentat ultimament, si algú recorda algun més, però sense buscar al google, que passi per recepció a recollir el seu premi).

Però aquest any tot pot cambiar, podem enviar en Rodolfo Chikilicuatre amb el seu marxós i innovador "Baila el ChikiChiki", està a les nostres mans! Només em de votar a la psicodèlica i currada web per aconseguir que en Rodolfo quedi entre els cinc primers i que passi a la final, per tenir una representació digna a aquest festival, com altres anys van representar Lordi o Alf Poier els seus respectius païssos. En Rodolfo s'ho mereix!
Aquí teniu el video per delir-nos amb qui ens ha de "representar"!

P.D: El que s'ha de fer per riure una miqueta amb el "Chiqui-chiqui"

Verde

2008-02-21T16:19:00.004+01:00

Es veu que segons el senyor Juancarlista, es que ara no recordo com es diu, el personatge aquell "achaparrat", el reputat periodista en principi especialitzat en la casa reial, que ahir durant el prestigiós programa d'investigació "Está pasando" rebel·lar-nos a tots perquè el senyor Marichalar firma amb tinta verda, això sí, segons paraules seves "con mucha investigación"

Resulta que la paraula "verde" són les sigles de "Viva el Rey de España".

OOOOOOO!!!! Estem inmersos en un complot cromàtic a escala mundial!!
Per on més ens estan menjant el coco?
Què deu voler dir blau, roig, blanc o turquesa apagat?
Ara és el vostre torn! Descobrim quin missatge amagat porten els colors?

El circ ha tornat!

2008-02-20T12:56:00.005+01:00

Senyores y senyors, benvinguts al circ! Ai, no! A la campanya electoral, perdò.

Oi que fa goig sortir al carrer pel matí, girar la cantonada i trobar-te el cartellet electoral amb el careto del cap de partit de torn i desrpés l'electable per la comunitat (que normalment no tens ni idea de qui és, et sona d'haver-lo vist en els cartells d'altres campanyes i prou) amb la frase lapidària de torn?

Si és que, què més li pots demanar al matí!

Normalment, però, veiem els cartells que fan bonic al carrer i prou (perquè, siguem seriosos, ningú es posa a llegir el que diuen aquests cartells, o si més no, se'ls llegeix una vegada i gràcies).
No obstant, aquí estic jo (ho dic amb la boca petita, al cap i a la fí soc un estudiant de segon de batxillerat sociohumanísitic que s'aborreix molt...) per desvetllar les intringulis d'aquestes frases que, ven mirades, semblen totes un acudit.

Abans de començar, dir que només he "estudiat" les frases dels 5 partits més importants dintre de Catalunya pel que fà la representació parlamentària. Dit això, comencem.

CIU: "La gent no se'n va del seu país per ganes, sinó per gana. Però a Catalunya no hi cap tothom" i la seva frase de campanya "Respectaran Catalunya!" Collons! No m'estranya que hagin de respectar Catalunya, perquè sinó tenim aquí l'amic Duran que envia les SS i la Gestapo als irrespectuosos i tots cap a la cambra de gas!

ERC: "Catalunya, un país de primera" i la seva frase, això sí, amb un tamany de lletra molt inferior i entre parèntesis "(per això volem la independència)" i que consti que això no ho he posat jo per la meva ideologia, sinó perquè així es com ho tenen ells. Per cert, clar que sí, una país de primera: ni Barça ni Madrid, Catalunya Champions League!

ICV: "Solucions justes, lògiques i valentes" i el lema de torn, pel qual sembla que hagin comprat un abonament com el de les piscines i el poden utilitzar durant 20 campanyes, "D'esquerres i ecologistes de debò". Oi tant que votar-los a ells es una solució valenta, on va a parar! Clar que això de lògica i justa... Bé, justa sí, al cap i a la fi, els pobres no es mengen un "rosco"...

PP: "Las ideas claras" i "Con Rajoy es posible". Bé, en aquest cas no sé quin és el lema de la campanya i quina una frase com qualsevol, però realment aquesta sembla ser que el director/a de campanya del senyor Rajoy ho ha fet amb molt mala llet i afavoreix que se'n pugui fer la broma fàcil, i com que jo em conec, doncs aquí està la broma fàcil: Les idees clares amb Rajoy és possible? Vinga home, i que més!

PSOE: " Si tu vas, somos más". Aquesta senzillament m'encanta! Clar que podrien haver canviat aquesta per "La peña del moco, apúntate que somos pocos" i hagués fet el mateix efecte i a demés hagués arroplegat vots de la joventut intelectual d'aquest país, que és la més abundant (notís la meva ironia).
I el lema del PSOE per la campanya a Catalunya, que tampoc es queda enrera: "La Catalunya optimista". Aquí hi falta afegir "Amb el Jose és possible, perquè votar el PP és buff" (obviament cal llegir-ho amb accent Chacón del Polònia).

Bé, doncs bàsicament així estan les coses en aquest país de pandereta, solució, votar en blanc (no em falleu i ús uniu a la xacra abstencionista!) o bé treure la kalasnikoff i cremar rodes de cotxes (gràcies, Fono!).

Viva España i Visca Catalunya! (perquè ningú s'enfadi)

Fuck with Chuck

2008-02-18T17:04:00.003+01:00

Sento haver estat tants dies sense passar-me per aquí... problemes personals dels quals se'n pot deduir quelcom si mires un post més abaix...

Bé, l'assumpte és que ja estic per aquí de nou, i com que diuen que al mal temps bona cara, i a demés fent gala del meu humor simplista (tot i que quan parlem d'en Chuck Norris, tot cambia), aquí us deixo un enllaç a la frikipèdia (per cert, or pur) que no té cap desperdici, demà tornaré escrivint quelcom d'aquesta època de l'any tant bonica que és la campanya o precampanya electoral.

Sense més preambuls, aquí teniu l'únic, l'innimitable, Chuck Norris!!

Game Over

2008-02-08T16:19:00.000+01:00

Vas començar a moure peons abans que el teu rival tants sols sapigués que hi havia joc. Però tu ja ho estaves preparant tot. Quan el contrincant va captar el joc i el va intentar contrarestar amb un parell de moviments, tu els vas evitar i vas obviar el joc com vas voler.

Fins que se'n van fartar de tu, van donar un cop al taulell, les fitxes van volar i es va donar el joc per acabat.

Volies que t'ensenyés a jugar a póker, oi? Doncs aquí va la primera i única classe que rebràs de mi: mai vagis de farol quan el que tens davant ha clissat el teu cant.

Fi del joc.

Escac i mat.

Al César el què és del César

2008-01-28T17:25:00.000+01:00

Que vivim en una societat preocupada pel què diran i per les aparences, això ho sabem de sobres. Que la gent critica per criticar, això ho tenim ja molt mamat.

Però què hi ha de l'autocrítica avui en dia? No l'autocrítica constructiva, de la què tots en som molt fans. Això de dir-nos: "sí, hauria de ser millor persona" o bè "estic millorant aquest defecte".

Per què?

Per què serveix intentar canviar alguna cosa de nosaltres? Això sí, en el bon sentit, si som uns assasins múltiples en potència, doncs potser això sí ho hauriem de mirar de canviar, però si són coses pròpies de la personalitat, a què treu cap aquest afany de canviar?

Un exemple ben simple, una bona amiga meva és (o es fa, encara no ho se del cert) superficial, i la noia, amb un parell de collons, ho admeteix de tal forma que inclós ho va escriure un dia a la pissarra de classe (fet que no entraré en discusió, em sembla tant, diguéssim, estúpid com a vosaltres). És això dolent (l'escriure-ho a la pissarra no, sinó el reconèixer el que un és)?
Francament, jo crec que no, crec que honra molt més a la persona admetre un defecte públicament i que no li importi conviure amb ell, que intentar canviar-lo i desviar la conversa quan es sent nombrar.

Per a mostra, un botó: sóc un tio a mig madurar, tant et puc fer la gran reflexió i que això et fagi canviar el teu punt de vista d'alguna cosa, com puc fer un acudit del plan "caca, culo, pedo, pis" i riure-me'n tot sol (o puc riure d'un acudit com ara: ¡Apilar los barriles! Y Pilar murió aplastada).

Què si n'estic orgullós?

Sí! (Considero que jo també tinc un parell de collons)

Mem's i més mem's

2008-01-25T16:53:00.000+01:00

Manllevo aquest nou tipus de mem al moz i el completo amb La Fuga, un gran grup del qual no vaig poder posar cap cançò en el mem anterior, així que me redimeixo amb aquestes 15 recomanacions.

1. Ets home o dona?: Idiota.
2. Descriu-te: Majareta.
3. Que diuen les persones de tú: Gigante, o segons com, Mal humor, però no gaire...
4. Com descriuries la teva anterior relació sentimental? -
5. Descriu la teva actual relació: Por verte sonreír. (val, no tinc cap relació, però es una bona cançò pel intent de començar una relació que estic ara.)
6. A on voldires estar ara? P'aquí p'allá
7. Com ets respecte al amor? Abrázame.
8. Com ets respecte al sexe? Al pie del cañón.
9. Com es la teva vida? Los de siempre.
10. A qué li tens por? Donde habita el olvido.
11. Que necesites? Conversación, habitación.
12. Que t’agrada fer? Baja por diversión.
13. Que demanaries si tinguessis un sol desig? Cinco minutos.
14. Una cita o una frase sabia: Ni contigo ni sin ti.
15. Ara, despedeix-te: Buenas noches, amigo, o Hasta nunca.

Ella retallada pel sol

2008-01-19T13:21:00.001+01:00

La suau brisa marina li esbullava els llargs cabells castanys, alhora que transportava aquella flaire salada que li omplia fins el racó més recondit dels seus pulmons.

La lleu remor del xocar de les ones contra els penya-segats li feia recordar els moments més tendres, aquells que per alguna extranya raó havia oblidat, de la seva infància.

Aquell sol que encara no havia assolit el seu punt àlgid li acaronava i li torrava amb dolçor la seva pell, blanca per naturalesa, mentre que anava daurant la fina sorra que s'estenia sota del seu cos i l'aconvidava a estirar-s'hi per gaudir d'aquella conjunció de la natura que semblava feta només perquè ella en pogués gaudir.

A l'aigua, els peixos saltaven alegres, inconcients del destí que ben segur els esperava al sortir a mar oberta.

Els ocells entonaven els seus simpàtics cants en les verdes copes dels cocoters, i les gavines giravoltaven aquell petit tros de platja, tot corejant aquell maravellós espectacle.

Ella, enduta per una emoció rejovenidora, s'intentar aixecar sense el bastò, però cau irremeiablement, i aquella suau brisa li sembla ara un vet gèlid que fereix al respirar. El xocar de les onades havia esdevingut un bram eixordador. La fina sorra que abans l'acariciava la pell, ara l'abrassa i se li fa feixuc treure-se-la de sobre. Els animals havien transformat el seu cant alegre en una burla cruel i punxent.
I ella es torna a sentir vella i desgraciada, i es lamenta haver pensat que quelcom més fos possible.

A tot se li diu lletres...

2008-01-14T14:53:00.000+01:00

Viva España!
Cantemos todos juntos
con distinta voz
y un solo corazón

Ama a la Patria
pues sabe abrazar,
bajo su cielo azul,
pueblos en libertad

¡Viva España!
desde los verdes valles
al inmenso mar,
un himno de hermandad

Gloria a los hijos
que a la Historia dan
justicia y grandeza
democracia y paz.

Després ens extranya que la gent dels altres païssos es fotin de nosaltres, no m'extranya!
Realment feia tanta falta buscar una "lletra" pel himne? No estava prou bé el "Lolololololololooloooloololooo" de sempre?

I bé, si vols buscar una lletra, per favor, no ho fagis en consulta pública perquè després et surt com a guanyadora semblant merda (si, merda, ni falta de respecte ni res, aprenem a dir les coses pel seu nom, que ja som grandets!).
Ara què? Molt fàcil, enviar-la al Congrés a que te l'aprovin.
Primeres impressions? El cap de govern i el cap del principal partit de l'oposició, a part d'una muntena d'esportistes ja han dit clarament que no els hi agrada.

Clar que per gustos hi ha colors...

Gran anunci

2008-01-12T14:53:00.000+01:00

He aquí un gran anunci (entenem que ho és al meu parer)!
L'anunci de primers d'any presentat per la marca d'automòbils francesa "Renault" per promocionar la seva gamma de cotxes ecològica.

Repeteixo, un gran anunci, semblant al que ja va fer la mateixa marca de cotxes poc temps enrera amb una fórmula que sol donar resultat entre els comercials: una música pegallosa i una lletra original.

En aquest cas, però, han substituït la música pegallosa amb una melódia que sempre "commou profundament" al sentir-la; i la lletra original amb la veu en off del mateix tio de sempre que ens recorda imatges de la nostra infància (bé, de la nostra no, de la vostra en tot cas, la meva es basà en Doraemon i Bola de Drac Z).

Joc, manipulació dels nostres sentiments? Sí. Gran anunci? També.

Dia de bojos...

2008-01-11T16:02:00.000+01:00

Un dia qualsevol surts de casa disposat a anar a l'escola. Al anar a sortir per la porta et fixes que hi ha un guant de moto del Telepizza d'algú anomenat "Amine". Obviament el teu astorament és gran, ja que algú es pot deixar tots dos guants (tot i que ja és difícil no donar-se'n compte), però el que no entens és com algú no nota que en una mà té fred i en l'altra no, però surts de casa pensant en "lo boig que está el món".

A l'arribar a classe, t'apoltrones el millor que pots en una cadira que et va descaradament petita i et prepares per estar sis hores sentat en aquesta: tres sense fer res i tres més minimament pendent de la classe (creus que el 50% és un percentatge que ningú et pot retreure).

En aquestes tres hores tens molt temps per pensar i donar-te compte que hi ha moltes coses que han canviat dintre teu en els últims temps: coses en les que abans creies ara ja et són ben igual o coses que negaves en rodó fa un temps i ara són les decisions que prendràs o pendries.
Tens temps per veure que amb la persona que està asseguda al teu cantó, una persona important en la teva vida, no hi pots començar una conversa com les que abans tenieu, bé per no saber que dir o bé perquè les coses s'han emmerdat massa entre vosaltres.
També et plantejes el futur. Un futur que si abans no veies del tot clar, sinó un contorn en un paisatge, ara et dones compte que ni el contorn ni el paisatge hi són...

Finalment tornes a casa, amb totes les idees cap per abaix, tot desitjant que sigui només quelcom passatger i que torni la normalitat.
A casa intentes evadir-te d'aquest dia de bojos mirant la televisió, però no saps que el pitjor està per venir: als titulars de les noticies et trobes amb...... LA RELACIÓ DEL SARKOSY AMB LA MODEL DE NOSEON!!!

Una cançó que em...

2008-01-07T18:46:00.000+01:00

Recollint el testimoni del moz, també jo penjaré una cançó que en el dia d'avui em...

- ...posa romàntic: "La Rosa de los Vientos" de Mägo de Oz.

Aquesta és una cançò que sense cap motiu em desperta un sentiment romàntic barrejat amb un sentiment una mica lacrimogen.

- ...posa catxondo: "To be loved" de Papa Roach.

És una cançò que he descobert ara fa relativament poc, però que des del primer dia em fa saltar i possar-me les piles.

- ...posa alegre i que no puc evitar cantar i ballar: "Wannabe" de les Spice Girls.

Aquesta elecció no té res a veure amb la cançò en si, ni en les cantants. Té a veure amb el que rodeja aquesta cançò, que em fa posar alegre, i quan sona en determinats moments, no puc evitar cantar i ballar (o si més no, fer veure-ho).

- ...melancòlic: "I dare you" de Shinedown.

Sense cap tipus de dubte. Aquest és un grup que també he descobert fa molt poc i francament, em mola un huevo! De fet, us recomano escoltar alguna cosa més d'ells. El primer album es diu "Leave a whisper" i el segon "Us and them"

- ...que no m’avergonyeixo de que m’agradi: "I don't feel like dancing" dels Scissors Sisters.

Una cançó plena de vitalitat i de bon rotllo per qualsevol moment!.

- ...per arrasar: "I enjoy the forbidden" de Sex Museum.

i "Metallingus" de Alter Bridge. (no feu cas del video, escolteu només la cançó!)

Com que soc així i no em sé decidir, us fico totes dues, que m'agraden per igual i inspiren molt! Per cert, sobre el video aquest de la segona cançó ja obriré un post quan em sembli i descubrireu quelcom poc comú en mi...

Canvi de rumb

2008-01-07T13:18:00.001+01:00

Bé doncs, any nou i vida nova diuen, així que com s'ha de fer quelcom nou, canviaré l'estil d'aquest blog...
Realment ni jo sé el que hi vull posar, però ja que el que está registrat en aquesta conta soc jo, ficaré el que em vingui de gust.
No obstant, intentaré no perdre el costum d'escriure alguna historieta de tant en quant, ja que per això es va crear aquest blog, però em donava la sensació que si seguia escrivint històrietes, al final me n'acabaria fartant i deixaria el blog, cosa que sens dubte ha passat. Així que prefereixo parlar del que em doni la gana i quan em doni la gana.
Com ja he dit, és el meu blog.
Així que començaré quan abans millor, i ho faré amb el mem que m'ha llençat el moz, sempre i quan pugui saber com registrarme a goear...

No més

2008-01-03T13:09:00.000+01:00

No més enganys, ja me'ls sé prou.
No més "t'estimo", el meu cor gelat no t'estimarà més.
No més converses que no porten a cap lloc, millor estigues callada.
No més intents barats de seducció, no tenen més lloc en el meu cap.
No més aparentar ser altra, cadascú som qui som.
No més desciar l'atenció donant-me la culpa, el que faig ho faig perqué vull i no perqué m'ho diguis.
No més mirades buides, per fer això, mira a un altre lloc.
No més tons de veus carinyosos, ja et dic ara que no portaran enlloc.

I per favor, no més mentides, no me vull tornar a creure res.

Conte Breu

2007-12-23T15:34:00.000+01:00

Sous
Em paguen tant per paraula, així que crec que hauré de tornar a escriure per poder menjar aquesta setmana.

Camí a Barcelona

2007-12-13T18:03:00.000+01:00

Camí a Barcelona m'adono del meu error.
Camí a Barcelona em prometo ser millor.
Camí a Barcelona tinc la certesa que ho podia haver arreglat.
Camí a Barcelona comprenc que demà seguirà tot igual.

Camí a Barcelona ho recordo.
Camí a Barcelona em juro que ho arreglaré.
Camí a Barcelona m'adono que no faré res per cambiar.
Camí a Barcelona temo per tu.

Camí a Barcelona tinc por del que pugui passar.
Camí a Barcelona em penedeixo de ser com soc.
Camí a Barcelona ho vull oblidar tot.
Camí a Barcelona se del cert que hauré de tornar demà.

País curiós (Part 1)

2007-12-03T16:18:00.001+01:00

Hi havia una vegada un país molt, molt llunyà. No era un país molt gran, però tampoc molt petit. Tenia muntanyes i valls, mars i rius, plantes i animals, pobles i ciutats, com qualsevol país.

Però no era aquest un país corrent: els homes, dones, nens i nenes no tenien ús de raò. El cap se'l posaven tant sols per aparentar i per tenir adornat el sobrecoll (car que el cos s'acabi amb el coll feia molt lleig)
Aquest ornament se'l compraven a alguns mercaders d'altres països a preu de subhasta: els més rics tenien un cap més atractiu.

Aquest país estava governat per la poca gent que havia nascut amb raò. Aquests van estar triats pel poble, i les seves atribucions eren senzilles: fer anar bé el país i aconsellar els seus habitants.
Al començament aquestes gents estaven contents, il·lusionats per ser els caps del país, doncs era una feina que, en principi, no era gaire difícil: els habitants havien d'anar fent la seva mentre que els governants s'opuparien d'això justament, de governar el país.

Però aquesta percepció inicial ben aviat es va veure truncada al descobrir l'abast veritable del seu treball. Cada dia hi havia llargues cues de gent davant el salò del palau. Els habitants del país volien consells de tot tipus: si havien de muñir les vaques, plantar certs arbres, si havien de construir l'edifici aquí o allà, si s'havien de casar o no, i mil i una coses més que feien anar de bòlit els governants.

Twist of fate

2007-11-25T11:16:00.000+01:00

En la vida de tota persona algún que altre cop s'ha de pendre una decisió, és un fet inapel•lable, tot i que molt sovint intentem sortir-nos-en per la tangent i sortejar aquestes decisions.
A vegades no les podem prendre perquè estem massa cecs: creiem en alguna cosa perquè se'ns ha ficat al cap i prou, no importa la opinió del demés ni el que t'hagin advertit o aconsellat, tu vols fer la teva!.

Fins que algún dia, per misteris de la vida, t'aixeques de llit i la vena dels teus ulls s'ha caigut per fi.
Te n'adones de que certes coses que estaves fent i que estaves dient eren motivades per algun tipus de desig animal, totalment fora de raó, que t'empenyia a fer-ho, i que tot i que aleshores t'agradava, ara veus que podria ser un error, i que l'opinió, les advertències i els consells que abans et relliscaven perquè creies que el que tu sabies t'era prou i que no necessitaves res més, comencen a tenir una certa forma i un cert valor, i que potser, només potser, sí que s'ajustaven a la realitat i que l'equivocat eres tu, mal que et pesi o que et foti no haver tingut la raó o no haver-te'n donat compte abans que la realitat (o el que tu creies que era la realitat) era només la película que s'havia montat el teu cervell, potser per la necessitat que senties en aquell precís moment, o potser per què ja t'estava bé tenir alguna cosa que els demés no poguessin corrompre.

Però per fi te n'has adonat.

- Ho hem de deixar
- Però si mai no hem tingut res tú i jo -la seva veu era tant buida com ho havia estat sempre, una buidor feridora on les hagi.
- No, ja ho sé, i sens dubte és molt millor així.
- Aleshores?
- Imaginat com hagués estat si tu i jo haguéssim tingut quelcom!

Cuentos breves 3.0

2007-11-19T09:47:00.000+01:00

Obviedades
Ayer esperaba a mi amigo, este no se presentó, así que me ceñí el abrigo y me fuí de allí.

Aburrimiento
De tan aburrido que estaba, y por hacer algo original, se propuso aburrirse del aburrimiento. ¡Y lo consiguió!

Ideals moderns

2007-11-12T16:13:00.000+01:00

- Donaries la vida per un ideal?

La meva primera resposta hagués estat: sens dubte que sí.
És que hi ha alguna cosa més noble que donar la vida per un ideal, un pensament o una utopia? Doncs no! És aquesta una gran prova de fe, i el fet que ens poguem arribar a sacrificar (voluntària o obligadament) per aquella cosa que ens fa moure, que ens fa aixecar cada dia pel matí i que ens fa tenir una posició pròpia dins la guerra d'opinions contradictòries en que està immers aquest món ho diu tot de nosaltres. Qui no voldria fer-ho?

Però...

Quin do hi ha més preciat que la vida? Fins a quin punt importen els ideals? No és el mateix perdre els teus ideals si encara conserves la vida. Al cap i a la fi, tothom canvia d'opinió. Si haguéssim de definir el món actual amb un sol adjectiu, aquest seria sense cap mena de dubte: HIPÒCRITA.
I en el cas que fóssim capaços de donar la vida, de què ens serviria? No sabriem si alguna cosa ha canviat en el món. Cada dia moren centenars de persones per defensar un ideal i res no canvia. Les injustícies, la menrida, la mort indiscriminada segueixen existint, desgraciadament, per més sacrificis que fem.

Caldria possar-ho sobre la balança i sospesar...

- Que si seria capaç de donar la vida per un ideal? Francament, no ho sé, però fora molt bonic pensar que sí.

Dedicat a Marc Vilarasau,l'incentivador, encara que no ho sapigui, d'aquest post

Contes breus 2.0

2007-11-06T16:41:00.000+01:00

Nova fornada de contes breus, aquests tots meus:

Història inacabable?
En Jaume va atropellar la noia, que va assistir a la classe, que en Lluís va donar als alumnes que van anar a la cafeteria, que regentava la Laura, que era la mare del venedor, que va vendre el cotxe al Jaume amb que va atropellar la noia.

Biografies
Em van fabricar en sèrie i em van abandonar en un racó d'una botiga. Al poc, em van comprar i em van abandonar en un racó d'una casa.

Encrucijada

Llevaba dos horas andando en linia recta, con unas ganas insufribles de cambiar de rumbo. Al llegar a un cruce de caminos, siguió recto por la pereza que le suponía girar los pies tras andar tanto recto.

Concurs de pets

2007-11-02T11:50:00.000+01:00

D'acord, molt denigrant, però no em digueu que no us feu unes rialles amb aquest original concurs?

Reflexos

2007-10-26T17:01:00.000+02:00

Cada dia, a l'aixecar-se, tenia la curiosa costum de mirar-se al mirall de la seva habitació.
Es tractava d'un mirall normal, de cos sencer i de marges metacrilats i platejats.
Era una rutina que havia adoptat feia ja uns quants anys. Alguns la podrien titllar d'estúpida i seria ben normal, doncs ella ja sabria sempre d'avantmà el que hi trobaria.

Però no es mirava per pujar-se l'ego ni per cap tipus de narcisisme o trastorn de la personalitat, ni tampoc es mirava per realitzar cap tipus d'exercici.

Es mirava per recordar-se en qui no es volia convertir.

Contes breus

2007-10-22T16:09:00.000+02:00

Ja fa uns dies que m'ha donat per recopilar alguns contes breus d'un parell d'autors catalans, a més del considerat el conte més curt del món. Així que començo per aquest primer i seguiré per alguns de Pere Calders i de Villalonga

- Quan es va despertar, el dinosauri encara era allà.
Augusto Monterroso

Venim de la pols
Van excavar davant de casa seva. No volien dir-li si feien una piscina o la base d'una glorieta. "Es tracta d'una sorpresa", responien a cada pregunta d'ell. I ho fou, perquè quan van completar les mides li donaren allò que se'n diu cristiana sepultura.
Pere Calders

A Tornajornals
Un dels grans enamorats que registra la Història (encara que de moment no ho sembli) fou Lluís XVI, que va perdre el cap per Maria Antonieta. I tingué la sort, enmig de la desgràcia, d'ésser correspost en la mateixa mesura per la seva estimada.
Pere Calders

Fatalitat
L'atreia Nova York amb les seves oficines, els seus gratacels, els seus vehicles ràpids i el seu moviment vertiginós.
...Tot just hi arribà, el matà un automòbil.
Llorenç de Villalonga

Esnobisme
Ell sabia que la pistola estava carregada i no desitjava morir, però com que els seus amics l'advertiren que anàs alerta, sentí el deure imperiós de cometre una originalitat i, somrient, es travesà el cor.
Llorenç de Villalonga

I ara uns quants de collita pròpia, a veure que us sebmlen.

Patriotisme (tot i que aques està inspirat en una vinyeta de Quino)
- Escac i mat. T'he mort el rei!
- El rei és mort. Visca el rei.

Entrevista surrealista
El cap havia cridat el següent candidat. Al veure'l entrar amb aquella fila que feia el contractà d'immediat només per gaudir la sensació de fer-lo fora.

Vida d'una idea
Una idea es forma del no res. Va madurant i desenvolupant-se. A vegades, si no és viable, desapareix. Altres són guardades per usar-les més endavant. I d'altres, però molt poques, són portades a terme.

El millor conte del món
Tot i escriure el millor conte del món, tant sols em van publicar això.

I aquest és el que personalment m'agrada més:

Reflexions d'última hora
Sortint per la porta, tot engalanat com anava, es parà a pensar, i sense trobar raò aparent per sortir de casa, entrà i s'assegué de nou a la butaca.

Tortura?

2007-10-16T16:00:00.000+02:00

L’ambient que regnava en el magatzem s’estava tornant cada cop més insostenible.
Els dos homes que franquejaven la porta s’estaven fumant la cinquena cigarreta en mitja hora, pel que s’havia anat formant una petita boira nociva.

L’home alt amb bigoti s’havia tret la samarreta, alliberant així els seus músculs, i desprenia una forta olor, fruit de l’exercici físic fet darrerament.
L’altre home, el de la cara tallada, seguia afilant els ganivets, fent espetegar les dents de l’espectador involuntari, assegut i lligat en una cadira al mig de l’estança.

Nu i amb el cos ple de petites cremades circulars. La cara plorosa i desfigurada de dolor. Segurament tenia quatre o cinc costelles trencades. D’on havia d’estar el dit petit de la mà dreta rajava intermitentment un líquid rogenc, que formava un petit estany que li impregnava els peus.

L’home del bigoti va tornar a colpejar-lo, aquest cop per simple diversió, fent-li caure dues dents, acompanyades d’un gemit gutural que va fer estremir a un de la porta, que va ordenar començar amb els ganivets.

L’al•ludit va reaccionar. Es va apropar lentament, a la vegada que la víctima començava a gemegar de nou. Va rebre un cop al genoll per a que callés. Un centelleig platejat va tallar la ja profunda boira...

- Talleu! És bona!

P.D: Inicio una protesta des d'aquí: Merda per a Cuatro!!

Rosa de los vientos

2007-10-11T19:29:00.000+02:00

Mentre o després de llegir aquest conte (sí, és molt cursi, ja ho se) escolteu aquesta cançò que tot i que no m'agrada el grup en general, trobo aquesta cançò molt... bonica (estic cursi, ja ho veieu). Us recomanaria que l'escoltéssiu mentre llegiu (no es del tot necessari el video)

Bona lectura!

Todo parecía tenebroso esa noche sin luna en el cielo, cubierta por una auténtica manta de nubes.

El mar, revuelto por un vendaval que al chocar contra los acantilados emitía un ruido ensordecedor.
El mismo vendaval azotaba sin piedad los árboles de un bosque cercano, y hacía mover sus largas ramas como si de brazos de gigantes se trataran.
Por ese tétrico bosque transcurría un río que siempre estaba en calma y que invitaba a las parejas a bañarse en sus aguas o a tomar el sol en su orilla, pero esa noche ahuyentaba a los enamorados con una gran crecida de cabal y con un estruendo sólo comparable al de una manada de caballos al galope.

Los portones del pueblo estremecían a cualquiera que los oyera impactar una y otra vez contra las fachadas, y quienes no los oían era porque quedaron aterrados por los aullidos de los lobos que echaban en falta a su dama.

Entonces el día tomó el relevo de la noche.

El tremendo vendaval se convirtió en una cálida y suave brisa que ondulaba el mar y lo hacía sonar igual que suena a través de las conchas.

Los árboles que antes habían parecido gigantes malvados, se alzaban ahora majestuosamente ofreciendo su sobra a los caminantes exhaustos.

El río volvía a deslizarse gracilmente pos su cauce y las parejitas se sentían de nuevo invitadas a bañarse en sus aguas y a profesar sus amores en sus orillas.

Los silbares de los pájaros y las risas de los chiquillos incitaban a pasear hasta el más solitario, que sentía entonces, quizás tras mucho tiempo, el leve arder del sol en su piel.

Nen pobre

2007-10-01T16:20:00.000+02:00

Redacció en una classe de català de 4t de primària.
Tema: Escriu sobre un nen pobre.

Un nen pobre és un nen amb pares pobres, que tenen un treball pobre; que té amics pobres, que té un gos pobre, que viu en una casa pobra, amb una jardí pobre, on hi ha una piscina pobra, rodejada d'arbres pobres i entre ells hi ha un gronxador pobre.

Aquest pot ser error comprensible per a un nen de 11 anys.

Però és comprensible per a nosaltres?

Tant de bo que sempre que mirem algú desde dalt sigui només per ajudar-lo a aixecar.

Tot seguint una ombra

2007-09-19T16:42:00.000+02:00

Es va despertar en la nit. Torbat per una presència que l'obserbava. La notava al seu cantó. Immòbil en la foscor. Va reunir valor i s'hi va tirar a sobre. Però va fugir amb la corporeïtat d'una ombra. Es va incorporar i la va perseguir fins al menjador. I l'ombra va tornar a escapar, aquest cop per la porta d'entrada. La va traspassar sense ni tant sols fregar els muntants. Va sortir al replà, just per veure com l'ombra iniciava el primer dels 84 esglaons que els separaven del carrer.

A l'arribar abaix, la persecució va proseguir. L'ombra lliscava gracilment per la vorera, talment com un patinador llisca sobre el gel. Atravessant tothom que s'interposava entre ella i el seu objectiu, encara no determinat. Només la perdia de vista quan s'apropaven a una font de llum. Aleshores semblava que s'esvaís. Però al poc temps tornava a apareixer en una altra cantonada, frissosa de reprendre la persecució.

Semblava que l'ombra arribava al seu destí, doncs anava reduint el ritme.

Van arribar tots dos al parc.
Sota una farola.
L'ombra va desapareixer.
Primer es va anar esvaint.
A poc a poc.
Desprès va quedar completament transparent.
Abduïda per la llum.

Va mirar en totes direccions. Intentant retrobar qui l'havia torbat el son.

Per fi va mirar a terra.
Va esbufegar i se'n va tornar. Contrariat. Cap a casa.

S'havia adonat que perseguia la seva pròpia ombra

Bar Bacas

2007-09-15T12:49:00.001+02:00

Antonio recorrió los últimos metros de la calle Segovia silvando una canción que había escuchado esa mañana tomándose el café.
Al final de la calle se encontraba, des del 1987 tal y como reza el rótulo que cuelga de su entrada, el Bar Bacas, especializado en patatas bravas y pinchos de tortilla. Y en ese local entró al tiempo que se aflojaba la bufanda del cuello.

Dentro el ambiente era el de siempre. Humberto, el barman, limpiando vasos en la barra de madera de pino de la que solía jactarse pues él mismo la cortó y la talló. En una de las mesas redondas estaban jugando al domino con cara de gran concentración Aureliano, Benicio, Pedro y Julián. Este último levantó la cabeza e izo a Antonio un gesto para que se uniera a la partida, gesto al que él respondió con ademán de dirigirse a otra de las mesas.

Al quitarse el abrigo para sentarse, entraron por la puerta un par de quinzeañeros que se dirigieron con rapidez a la máquina de tabaco, a la vez que un hombre de unos cuarenta años salía cuarto de baño situado al lado de la exprendedora para tomar asiento frente su cerveza y su pincho de tortilla de patatas, magistralmente cocinada por doña Geltrudis, la señora de Humberto.

De otra de las mesas se oía la discusión de una pareja acerca de la jornada laboral de la mujer, pues parecía que su jefe la obligaba a trabajar más de lo estipulado y le quitaba tiempo en la vida conjunta, según el marido.

Mientras tanto, Humberto miró a Antonio, quian tras pensar unos segundos, le respondió que lo de siempre y abrió el diario para enfrascarse en la lectura de los sucesos internacionales...

Fragmento de los incidentes acontecidos la tarde del día 19 de Enero de 1998

Camino a Moria - El Reno Renardo

2007-09-13T19:28:00.000+02:00

Ho sento en el alma, però no m'he pogut estar de posar aquesta cançò. És d'un grup (o d'un tio, no ho se molt be) que és diu "Reno Renardo", i parodia la cançò de "Camino a Sòria" de Gabinete Caligari i del argument de la superba triologia de películes del "Señor de los Anillos". Bè, aquí el teniu.

Vist això, us intentaré compensar amb un post sobre una típica tasca española (intentaré que sigui més o menys bo aquest!!)

Conte mes aviat dolent...

2007-09-12T16:36:00.000+02:00

- Sí, un utilitario marca Citröen modelo Xsara de cinco puertas, color blanco y matrícula CBT-1967.

Hacía como una semana que quería hacer esta llamada a la grua municipal. Esa estaba siendo una semana particularmente dura. Se concentraba en la ciudad una feria de comerciantes y circenses, así que todos los urbanos tenían que prolongar su jornada hasta las 0.00 horas.

Afortunadamente, a él no le tocaba hacer la ronda por la zona de la feria, pero aún y así, en su zona (que le quedaba relativamente cerca de su casa) se había incrementado el número de vehiculos mal estacionados. Aunque la mayoría se retiraban al poco de estacionar, desde hacía tres días el Citröen se mantenía estacionado durante horas enfrente del vado reservado para los comerciantes del mercado del barrio.

El primer día le puso una multa leve, sólo para que se lo pensara mejor el siguiente día al aparcar.
El día siguiente, al doblar la esquina del mercado para enfrentar la calle, vió que ese auto seguía estacionado en el mismo vado, dos sitios a la derecha de donde estaba el día anterior, así que, estando muy molesto, sacó de nuevo su cupón de multas, y le izo pagar el máximo posible por ese tipo de infracción.
Así que al concluir el día, se fue tranquilamente a su casa, se comió la tortilla que su mujer le preparó y se fue a la cama, pensando que el tio del Citröen dejaría de estacionar en ese lugar.

Pasadas 24 horas, y habiendo llamado la misma mañana a la grua, porque obviamente el coche aún estaba, su mujer le abrió la puerta cabreadísima...

- ¡Cariño, algún desaprensivo compañero tuyo de la grua se nos ha llevado el coche!

Confiança

2007-08-29T18:46:00.000+02:00

Aquesta és una paraula bastant utilitzada en el món actual, és usual que sentim a algú dient: "Confio que ho faràs bé", o potser "Jo hi confio en tú".
Però molt sovint errem al fer anar aquesta paraula. Els dos exemples que he posat són un cas clar de que no la utilitzem bé. En el primer exemple, no s'expressa una confiança, sinò una esperança. El segon exemple també pot donar a lloc a confusió, perquè no s'està parlant d'una confiança, sinò més bé d'un lligam en teoria recíproc amb aquesta persona.

Segons el diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudi Catalans, la confiança és "Seguretat de qui compta amb el caràcter, al capacitat , al bona fe, la discreció d'algú."

Així que la confiança és això, una seguretat amb algú. La seguretat de que aquest algú estarà al teu cantó quan ho necessitis, però també (i més important) quan no ho necessitis. La seguretat de que aquest algú acudirà a la teva crida, o que et cridarà ell. La seguretat de que aquest algú et feliciti quan pasi una cosa bona a la teva vida o quan tú l'hagis fet, o que et reprovi quelcom que no ha sigut acertat.

Però molt sovint passa que tu confies en unes persones, no sé, 4, 5 potser. Hi confies tant que series capaç de fer qualsevol cosa que et demanessin o que necessitesin.
I el més fotut de tot és que tu creus que ells farien el mateix per tu, i un bon dia veus que les persones amb qui has confiat et donen l'esquena, et deixen a la teva sort amb excuses completament comprensibles, però que escusa, més excusa, més excusa formen una montanya difícil de superar.

I aleshores et dones compte que només pots confiar en el amic de tota la vida i en tu mateix, l'única persona que mai et fallarà...

Cara o Creu

2007-08-26T11:22:00.000+02:00

Sostenint un revòlver en la seva ma dreta i una moneda en l’esquerra. Al revòlver tant sols hi tenia una bala. Tampoc en necessitava més. Amb un tret precís es podia volar la tapa del cervell. La moneda marcava cara, però volia donar una altra oportunitat a la seva sort.

Volia solucionar la vida a la seva família, ja que per ella estava aquella tarda en aquell teulat.

S’havia endeutat fins a les orelles en una partida de backgammon que li havia de pagar la matricula de la universitat de la Lucy.

Estimava la seva família i per això es volia buidar el cap, però sempre s’havia considerat un bon pare i no els podia negar l’únic sou que els alimentava. A demés, volia conèixer el petit Thomas i no privar-lo de l’amor patern que a ell li va mancar.

Però no els podia exposar a un perill permanent. A haver-se de mudar de llar cada x mesos. A vigilar cada cop que tombessin la cantonada.

A demés, sabia que valia més mort que viu, i tot i que la pensió que els quedaria fos escassa, sempre els permetria mantenir un nivell de vida regular.

No ho tenia clar. Ho volia solucionar de la mateixa manera que ho solucionava tot: per atzar.

Va tornar a fer volar la moneda. Dues voltes i mitja en l’aire. Quasi tres. Va arribar al punt àlgid del vol. Una altra volta més descrita i a la ma. Per trobar-hi el que més temia...

Cara

L'avi Sebastià

2007-08-18T16:22:00.000+02:00

Sempre el mateix. No hi solia haver cap canvi en el dia a dia d'en Sebastià.
Es despertava amb el cap enfonsat al coixí d'aquella habitació cedida pel bondadós Pare Roger, un jesuïta de la parròquia del barri. Esmorzava en el menjador comunitari per la qual cosa tenia que fer una caminata d'uns 20 minuts en els que la gent de la ciutat no el deixaven d'observar, i li recordaven amb les seves gèlides mirades el que ell havia tingut que abandonar i com de desgraciat es sentia).

En el menjador sempre el mateix, un tens silenci sols trencat pels ocasionals laments de fred dels altres comensals, que acompanyava al rutinari acte d'esfonsar la cullereta de plàstic en el bol de sopa de fideus o de verdura.

Acabat el pesat ritus, començava el dia de debò. Ocasionalment, el centre social proposava activitats per a fer amb ell i els altres, però normalment estaven més ocupats intentant que els fills que els pares no volien per casa s'ho passesin bè sense tocar un estri electrònic.
Obviament aquell dia tampoc hi havia activitat en el centre, així que va dirigir-se cap al Carrer Major de la ciutat per a obtenir alguns cèntims que la gent amb escrúpols que no es creuen millors que ell, li deixaven a la llauna oxidada que fa uns mesos contenia tomata fregida.

Cada dia seguint aquesta rutina que el tenia tant absorbit que ja ni s'enrecordava que feia mig any enrera vivia a casa de la seva filla i la seva neta. I que va ser la seva mateixa filla qui un dia, al tornar ell de les seves usuals partides de cartes al bar, va canviar el pany de la porta i li va deixar les maletes al replà.

Però aquell dia va ser diferent, quan tornava al centre per a buscar el dinar, va passar el que feia sis mesos que somiava cada nit que passés.
Caminava capcot, amb les mans a la butxaca com protegint la ferralla que havia aconseguit aquell matí, quan, sense voler-ho, va desviar el seu rumb cap on havia estat casa seva sempre, just quan la seva petita neta, la Georgina sortia de casa amb una àura de llum que la seguia allí on anava.

Van mirar-se. Ell esperant el mateix despreci que li profesava la seva mare i que li obscuria el cor. Ella mirant la persona que s'havia parat davant seu. Un extrany amb molt de familiar.
I tot i les advertències de la seva mare, va donar-li la mà.

I sense saber-ho va donar una mica de la seva brillantor al cor de l'avi.

Desaparecer, millones de preguntas que no responder... (Sin identidad - Pignoise)

2007-07-13T08:25:00.001+02:00

Marxar. No amb la cua entre les cames. No per algun fracàs personal o profesional. Sino aprofitant qualsevol excusa per desconectar dels problemes de la vida real. Per tornar amb un ordre de prioritats canviat o totalment nou.

D'avui en una setmana marxaré 11 dies de convivència amb l'esplai al que he pertanyut sempre. Espero que allí tingui tanta feina que no m'enrecordi de tu, però que tingui el suficient temps per oblidar-te. Perquè ho comprenc perfectament: soc el company de classe al que demanar-li els deures. Una persona per a xarrar-hi de tant en quan.

Però jo no ho tinc tant clar. No es forma de declarar-se a ningú (o de no declarar-se,com és el cas, perquè només pretenc fer-te particep dels meus plans de present), però les teves últimes negatives a trobar-nos cara a cara, i que no em deixesis parlar amb tu per disculpar-me m'han fet pendre la decisió d'enviar-te aquesta carta. Segurament l'última.

La raò per la qual et vaig mentir és tant sols una: estic penjat de tu.

Sé el que pots pensar, què fa poc temps que ens coneixem, que jo no se res de tu i que tu no saps res de mi, i es comprensible. Però jo a mi m'encanta la part que conec de tu.

Entenc (i sense intentar demanar consol) que tu ara mateix no tinguis previst estar amb ningú, i menys amb un tipus de persona tant diferent al que sempre has estat, i és per això que et dic tot això, perquè mai he confiat en que hi pugui haver res entre tu i jo, en realitat, sempre he intentat negar el que sento, per només ser el què? Companys? Amics?

Només desitjo que, algun cop per fí, em puguis perdonar, perquè jo desitjo realment que això que em pasa per dintre acabi, i siguem capaços de rependre la relació que teniem abans...

T'estimo (tot i que, creu-me, no voldria).

Loco, borracho perdido, tan enamorado de tí...

2007-07-10T08:22:00.000+02:00

Destrossat. Borratxo. Per una mentida que mai hauria tingut que ser contada. En resum per una noia, com no podia ser d’altra manera.

Recolzat en, potser l’única paret que es tenia en peu de la casa, i sostenint una ampolla de whisky d’importació irlandesa.

Se l’havien portat de festa tot i les seves reticències inicials, s’havia emborratxat i l’havien portat a casa, pensant-se que es posaria a dormir.
Però allí va començar a recordar els milers de trucades sense resposta, els centenars de cartes retornades, i tot per una estúpida mentida que encara no sabia per que l’havia contada.

- N’estàs penjat de debò?. Li havien preguntat, mentre engolia el seu últim cubata. Aquesta pregunta li ressonava contínuament al cap mentre agafava la maça d’acampar i començava a destrossar la casa.

Recordava el primer cop que la va veure entrar per la porta, seguida d’aquell rastre de perfum que deixava arreu on anava, mentre enfonsava la maça en la televisió i els mobles que hi havia a la vora.

Pensava en la vegada que li va parlar, amb aquella veu tant melosa i seductora a la vegada que, quasi sense adonar-se’n, es trobava al lavabo esmicolant el bidet.

Es delia pensant amb tots els moments que havien passat un a la vora del altre (com companys, això si, perquè mai li va confiar el seu secret), quan, embeinant l’arma, feia destrosses a l’estudi.

I somiava en tots aquells moments que volia haver passat amb ella, però que uns segons de ràbia sense fonament, els hi havien pres.
I es maleïa una i altra vegada perquè no li havia dit la veritat quan tocava.
I s’enfonsava en un mar de llàgrimes perquè ella no li va dir res mai. Tot hauria resultat més fàcil si un dia hagués trucat i l’hagués enviat a la merda...

Sí, l’estimava de debò, tot i saber que ella a ell no.

L'autor, un animal avui penedit.

N. del A. Ja em perdonareu el titol (un fragment d'una cançò de Melendi), però trobava just que la meva font d'inspiració en aquest cas fos nombrada.

Nada de nada

2007-07-09T13:30:00.000+02:00

Se estaba empezando a hartar de la partida.
Aunque le encantaba jugar al póker y se lo debía al casino, la partida se prolongaba demasiado tiempo.
Llebaban dos horas sentados en las mismas sillas, sin descanso, como el cabrón del tejano había "pedido fervorosamente", o al menos así se lo comunicó Jeffrey Benjamin, el gerente de la sala, quien contactó con él dos semanas antes de aquella noche.

Seis meses atrás un matón del propio gerente se puso en contacto (por medio de la web de foros que había creado), para que se cargase a un ruso que tenía una suma enorme en sus marcadores des de hacía cuatro meses y que al parecer podía subsanar perfectamente. ¡Qué el matón no se podía llenar las manos de sangre! Vaya con las subcontratas ¡hasta este mercado habían llegado!.

Se le ofreció una cantidad, el pidió otra, y el casino cedió, a cambio de un favor cualquiera y cuando fuera. Él aceptó de buen gusto.

Había llevado a cabo a la perfección el asesinato y el robo del maletín que llevaba con él y con el que podría pagar la deuda.

El cobro del favor llegó al mes de la partida, por manos del propio gerente, que sólo le pidió que perdiera todo el dinero, para que los otros jugadores lo ganaran y posteriormente lo gastaran en el casino (de eso ya se encargarían los que se tuvieran que encargar).

Así que siguiendo con la tónica que estaba llevando durante toda la partida, miró las cartas en el último instante, apostó 3.000 dólares, sabíendo que los iba a perder, y se acomodó en el mullido sofá en el que jugaban.

N. del A. Amb la història del jugador hindú, dono per acabada la sèrie de croniques mai narrades sobre la partida de póker que es va dur a terme a la sala reservada Luxor. A partir d'ara, seguiran els posts normals a mercé d'alguna anada de l'olla de l'animal que us escriu.

Póker

2007-07-05T16:16:00.000+02:00

Tony Lawler firmó las bases de su ONG pro hispanos, tres meses antes de la partida de póker que se llevaba a cabo en ese momento en el Bellagio de Las Vegas, en la sala de partidas privadas Luxor.
Esas bases pretendían establecer el total de beneficios que la ONG destinaría a las comunidades hispanohablantes del norte de los Estados Unidos de América. Esos beneficios, a parte del fondo gubernamental destinado para ello, procedirían de partidas de juegos de azar que sus integrantes ganaran.

Lawler se enteró de la partida organizada por el gerente de la sala Luxor (quien pretendía limpiar el dinero negro que la sala estaba ganando ultimamente en gente que probablemente se lo devolvería limpio en el plazo de pocos meses) y de la cantidad de dinero que estaba en juego por boca del subdirector de la ONG, y decidió que sería el mismo quien jugaría por esa cantidad.

El sonido de la ginebra al mezclarse con el delicioso vodka importado expresamente para esa partida en su vaso lo izo volver a la realidad.

Se fijó en el montón de dinero de cada uno: el tejano tenía el tapete de su dinero practicamente a rebosar (a pesar de las últimas manos que le había ganado), el de la dulce Miaka (con quien había charlado antes de la partida) que estaba un poco más lleno de fichas negras y doradas que al incio, y el del intrigante indio que tenía más o menos las mismas fichas que él.
Y finalmente se fijó en el montón de las apuestas, quizás la vez que más dinero se estaba apostando (todos habían cambiado de carta al menos una vez, y el hindú pese a no haber mirado aún baraja desde que había cambiado por última vez de carta, estaba haciendo una apuesta bastante arriesgada).

Sabía que iba a ganar esa partida, pues era bastante difícil que alguien pudiera superar su póker de 5, pero no quería hacer una apuesta demasiado arriesgada, sólo quería ir ganando el dinero poco a poco, que no se notara demasiado su presencia, pero de la forma en que el tejano le miraba, juraría que se la tenía jurada.

Así que, dándole un sorbo al ginebra con vodka, igualó y dobló la apuesta de DD.

Trio de Ases

2007-06-28T16:47:00.000+02:00

Llevaba meses preparandose. Ensayando jugadas. Haciendo miles y miles de partidas para poder levantar la que de verdad importa. Eso si, sin avaricia, como habían ensayado con su mentor, apostando sólo en las manos que realmente tenía buenas cartas. "Los faroles sólo los cuelan los malos apostadores, y tú no vas a ser una de ellos".

Miaka Lu estaba absorta mirando sus cartas cuando el crupier le llamó a apostar o pasar con un inicio de tos.
Estaba bastante indecisa pues sus cartas no la convencian a seguir adelante. Intuía que el tejano se había marcado un farol, pues había vuelto a hacer su guiño de perdedor: mirar a cada jugador a los ojos.

El hindú aún no había levantado sus cartas, llevaba así toda la partida, levantándolas en el último momento, para que nadie pudiera ver su reacción, cosa que de momento ni la beneficiaba ni la perjudicaba, pues tenía más o menos el mismo montón de fichas que en el inicio de la partida.

Lo cierto es que se apiadaba de Tony, el anciano de Detroit, pues seguía el plan de su ONG y compartía sus bases. Si ganaba bastante dinero, seguramente le haría una generosa donación.

Mirando otra vez de reojo a su trio de ases, poníendo sus esperanzas en esas cartas y en la mala suerte de los demás. Y jugo esa mano igualando la apuesta perdedora del tejano.

Pareja de 10

2007-06-22T13:13:00.000+02:00

¡Vaya mierda de cartas!
Pensaba DD Rogers, el tejano amante del dinero y del martín con extracto de lima, mientras repasaba su pareja de10, su 7 y el as de picas.
Sólo le cabía marcarse un farol o pagar para cambiar una carta, y su montoncito de fichas no estaba precisamente a rebosar.
Había perdido sus últimas cuatro manos y necesitaba esa para remontar y volver a encarar el premio total de 700.000 dólares.

¿Qué para qué quería el dinero? Para invertir, lo único para que podía servir el dinero. ¿Es que a caso los otros jugadores sí que lo necesitaban? Nadie se creía el cuento del embargo empresarial del hindú, con todo lo que tenía en la mesa, se podía comprar tres empresas e irse a la mierda con ellas si quería.

¿El cabrón de Detroit qué había le había ganado las dos últimas jugadas? Para una ONG decía. ¡Nos han jodido! ¡Qué mierda dar dinero para los negros, que se lo ganaran ellos! Él ya tuvo que partirse el espinazo durante su infancia, a ellos tampoco les costaría nada hacerlo.

¿Y la china? Para traficar con opio y con té, seguro. ¡Cojones de amarillos!

Se marcó un farol y subió 1.000 dólares la apuesta.

Reina de cors

2007-06-17T16:32:00.000+02:00

En Luigi creia que s’havia quedat penjat de la Caterina.
Eren companys de facultat, però quan eren hores escolars, ella passava completament d’ell, però a en Luigi tot això li quedava compensat per les vegades que parlaven pel messenger o quan s’enviaven missatges pel mòbil.

Tothom li havia advertit d’ella. De que sempre que estava amb algú era per aprofitar-se d’ell. De que estava amb les seves “amigues” només per a que ella destaqués en el grup i en la classe. O de que cada cap de setmana, al sortir per la nit, estava penjada del braç d’un tio diferent.

Però a ell li bastava les poques vegades que coincidien els dos connectats i ella el tractava tant increïblement be que li feia sentir que hi podien haver esperances entre els dos. Clar que al sortir del messenger li tornava al cap totes les vegades que els seus amics li havien dit, que mai podrien quedar com amics, perquè ella s’aprofitaria en tot moment d’ell que no podia liar-se amb ella, que estar de rotllet quan un dels dos està penjat per l’altre...

En tot això estava pensant en Luigi, un cop s’havia donat compte de que sí que s’havia quedat penjat d’ella, mentre subjectava el cubata de rom amb cola enfonsat en el sofà de casa de la Caterina, durant la festa del seu aniversari.

L'avui autor cutre (un animal tant cutre com qualsevol altre)

N. del A. Soc concient de que aquesta no és una gran entrada, ni que és de les millors que he fet o que puc fer, però tampoc ho pretenia ser. Prometo per potser dintre de dos o tres dies començar a postejar una serie de 4 posts que espero que siguin de gust de tots.

Amb el nostre futur no s'hi juga

2007-06-16T21:23:00.000+02:00

Veient que els errors continuats o la desídia manifesta del professorat fa perillar el futur dels alumnes, creiem convenient demanar el següent:
Que un professor sigui un amic i no una autoritat. Rebutgem frontalment les actituds prepotents i faŀlàcies ad verecundiam, volem que se'ns demostri tot el que se'ns explica amb exemples pràctics, clars i entenedors. Així mateix fugim de la figura d'un professor/a gris i sense carisma que no sap atreure l'interès dels alumnes sobre la seva matèria. Actituds d’aquest tipus no contribueixen al bon ambient de treball de classe.

Per tal d'assolir aquest punt, és necessari que el docent sigui un bon/a comunicador/a. Pel que fa als professors que llegeixen la explicació directament del llibre: l'alumnat no dubtarà en cap moment del seu aprovat en primària. Preguem que s'ho estalviin, per un mínim respecte inteŀlectual envers els alumnes.

Les hores es paguen completes. Exigim puntualitat i, en el cas de que hi hagin retards que aquests tinguin justificacions realistes. Si els professors han de saber per què un alumne arriba tard, els alumnes també tenim dret a saber per què un professor no arriba a l’hora que li toca.

El criteri d’avaluació dels exàmens i/o treball diari ha de ser el mateix per tothom. No es poden establir preferències en l’alumnat. Hi ha alumnes que poden caure millor que uns altres, però això no ha d’influir a l’hora de puntuar (cosa que, malauradament, passa). Els alumnes no som estúpids, i per molt que se’ns digui el contrari, som coneixedors de l’existència d’aquest tipus de casos.

En el tema del treball diari, aquest es pot dur a terme a classe, si el docent és puntual i aprofita bé el seu temps, i no cal saturar els alumnes amb feina per casa (on no hi ha la figura del professor per resoldre dubtes). En el cas que sigui indispensable manar-ne, demanem que es tingui una mica de criteri i que es pensi en les cinc assignatures més que podem tenir aquell dia. I si se'ns exigeix un compliment de terminis amb deures, treballs, etc., creiem que tenim el dret d'exigir el lliurament ràpid i eficaç de les correccions dels exàmens, controls, treballs, etc. El retard en l’entrega de notes perjudica a l’alumne, ja que no sap com seguir plantejar-se la resta del curs.

Volem que es diversifiquin les avaluacions. És lamentable fer un sol examen en un trimestre perquè implica que l’alumne se la jugui a una sola carta (més possibilitats de suspendre), i a part, aquest fet és senyal de la falta de temari per examinar. És curiós com en una assignatura s’arriben a fer entre 3 i 4 exàmens en un trimestre, mentre que en una altra només se’n fa 1.

Volem efectivitat. No volem que ens torturin amb exercicis repetitius, ja que només fan que cansar. Si els professors es pensen que si ens manen 5 exercicis del mateix model els alumnes entendran el temari... van molt equivocats.

No intentar imposar els ideals propis a l'alumnat sempre i quan aquests respectin les demés formes de pensar. Cal tenir en compte que respectar també vol dir estimular i ajudar a madurar però sota cap concepte canviar.

Per totes aquestes coses i més, creiem que els professors no estan a l’altura que se’ls demana. Tampoc diem que tinguin tota la culpa, ja que hi ha casos d’alumnes que no tenen solució, però creiem que si aquestes recomanacions es fessin efectives, el rendiment de la majoria d’alumnes seria millor.

Firmen el manifest:

Oscar Arenas Larios, àlies moz. 1r de batxillerat cientificotècnic.

Gerard Garcia Jardiel, àlies GeR. 1r de batxillerat tecnològic.

David del Blanco Catalán, àlies chufo. 1r de batxillerat sociohumanístic

Knock out

2007-06-14T09:12:00.000+02:00

Caído en el suelo. Jadeando como un muñeco al que se le están acabando las pilas. Con la nariz rota y el rostro cubierto de golpes y bañado en su propia sangre. Pero su rival no estaba mucho mejor que él. Claro que a Bobby Hammer no le habían sobornado para perder.

Había sido en la víspera del combate que tenía que decidir el aspirante a luchar contra el campeón del peso gallo norteamericano, el padre de Bobby le ofreció una maleta llena de billetes de 100 pavos. Sólo un estúpido no le aceptaría dinero al gobernador de un estado. Y él no era ningún estúpido, así que no se lo pensó dos veces y cerró el trato: dejarse noquear por Hammer.

Fue un combate largo, llegando al décimo asalto sin ninguna cuenta del árbitro. Pero en el tiempo entre décimo y decimoprimero, un matón del gobernador se le acercó para indicarle que lo debía hacer en ese round. Seguramente sería en el asalto que Hammer tendría más apuestas en contra.

Así que le dio un par de ganchos, y esperó al primer crochet para dejarse caer brutalmente en el ring. El que si que resultó estúpido fue Billy, que no pudo resistir y se cayó en el instante que el árbitro empezaba la cuenta.

Caído en el suelo. Jadeando como un muñeco al que se le están acabando las pilas. Con la nariz rota y el rostro cubierto de golpes y bañado en su propia sangre. Se sorprendió con la decisión que estaba a punto de tomar: ser el próximo aspirante a campeón del peso gallo.

L'autor (un animal com qualsevol altre)

Las moscas- Albertucho

2007-06-13T12:19:00.000+02:00

Las moscas- Albertucho

Mil palabras sin apeadero

en el teje de toa la pringue de la grasa de mi pelo, que suda y no piensa, y

apesta de cerca y tumba los nervios del que lo maneja.

Cuenta oscura de la madera

del rosario que te espera y en la papelera

poco mas y en resumidas cuentas

roña que alimenta y a las moscas que a mi me rodean, moscas que mi me

rodean, moscas moscas... que a mi me rodean

Borrón que huele a pesar de toda espera

charcos de podredumbre en mi azotea

músculo errante que se debate a duelo

quién es el loco? quién es malo? quién sincero?

Que ya lo se, que zumban porculeras pero suspiro, ay si no fuera por ellas

que empujan a tientas no ven una mierda y yo pajarillo de alas mu negras

de esas mismas moscas se alimenta

moscas que a mi me rodean...

Val, aquí tinc que fer jo una doble aclaració. Primer de tot, aquesta cançò no és ni de lluny una de un dels meus cantants preferits, i (com podeu veure) tampoc és una de les seves millors, però és una cançò que no se perquè, crec que s'adequa molt al meu actual estat animico-sentimentaloide.

I aquí es quan apareix la segona aclaració, vaig dir que intentaria no postejar de la meva vida ni de res que em passés (si més no, no ho postejaria tant directament, sinò amb historietes), però avui se m'ha girat la pinça, i quan se'm gira...

Demà prometo començar a postejar les histories.

L'autor (un animal com qualsevol altre)

Benvinguts

2007-06-12T18:20:00.001+02:00

Benvinguts tots a aquesta nova etapa, una etapa que certes persones havien insistit que reprengués (recordem la meva altra etapa de blogger). Doncs be, aquesta es la seva resposta.

Aquest recull de cròniques mai narrades no pretén pas ser una autobiografia de aquí un servidor (obviament sense desmereixer aquest tipus de blogs), sinó que volia ser un conjunt de contes i històries que, a vegades sense venir a cas, o per alguna experiencia personal que m'hagi impactat d'alguna forma.

No prometo pas escriure cada setmana, o cada dos. Escriuré quan l'inspiració em vingui, però us asseguro d'avantmà, que de moment en tinc per estona (sens dubte el millor que té l'estiu: temps per que t'arribi).

Això sí, hi han dues seccions que em fa bastant il·lusió mantenir funcionant: el "Llibre de la Quinzena" (on intentaré cada quinzena recomanar-vos un llibre que, a judici meu, sigui bo) i la secció de la "Cita de la Setmana" (un apartat on escriuré cada setmana una cita extreta del gran llibre "Caricias para el corazón" de Richard Alderman, que sens dubte incitarà a reflexió).

Un últim apunt, no tindré una llengua fixa per escriure, narraré tant en català com en castellà depenent de com se m'hagi ocurrit el relat.

Així doncs, declaro obert el blog.